L’EDITORIAL

Plantar cara també és governar

JxCat i ERC faran bé d'enfortir el Govern per llançar un missatge de solidesa dins i fora de Catalunya 

La inestabilitat de la majoria independentista està passant factura, tant al Govern com al Parlament. La desunió desmobilitza els propis, impedeix una acció de govern eficaç i debilita la posició pròpia de cara enfora. El president Torra, més enllà del seu tarannà amable, té poca credibilitat, tant quan llança un ultimàtum a Pedro Sánchez com quan demana una mediació internacional des de Suïssa, però també davant dels ciutadans: fins i tot els sectors més radicals de l’independentisme (CUP, CDR i ANC) li han girat l’esquena. Torra està dèbil perquè no té al darrere una mínima unitat. Quan parla, no se sap ben bé en nom de qui ho fa, si en nom seu, en nom de Puigdemont, en nom de tot el Govern o en nom dels presos.

Òbviament, quan des de l’independentisme es demana unitat, cadascú l’entén com vol. Quina unitat i per fer què? Aquestes són les preguntes que s’hauria de respondre honestament la majoria de govern, ara mateix mig minoritària al Parlament (minoritària al plenari però, de moment, no a les comissions). JxCat i ERC ja saben que no poden comptar amb la CUP, que aquest cap de setmana ha deixat encara més clara la seva posició crítica amb el Govern, tot i no especificar les mesures concretes per fer-la explícita. Per tant, el qui queda clar: són JxCat i ERC. Només es tenen a ells; i al carrer tan sols poden comptar amb un aval genèric d’Òmnium. Què poden fer amb això? ¿Només es tracta de resistir per veure què passa amb el judici? Una resistència així sona a derrota, a impotència.

Pel que fa al què, falta claredat estratègica. Precisament, per fer front a un judici de l’1-O que pinta molt malament caldrà un Govern fort, que sigui escoltat i respectat, a Catalunya -i no només pels sobiranistes-, a Espanya i al món. Si el Govern vol beneficiar-se d’una sentència injusta, necessita arribar-hi amb la màxima credibilitat i el màxim prestigi, dels quals va força escàs. I això només s’aconsegueix governant en lloc de gastar totes les energies per apagar els focs propis i en lloc de fiar-ho tot a la mobilització ciutadana. Perquè si la mobilització ha estat, és i seguirà sent crucial, també caldrà actuar des del poder per donar-li una sortida política.

Per això JxCat i ERC han de ser conscients que som davant d’una cursa de resistència i que no tenen més remei que aparcar diferències estratègiques per treballar junts. A veure si d’una vegada per totes s’hi posen, deixant de banda la crítica fàcil dels que més criden des de les xarxes i pensant més en el mitjà i llarg termini que en el càlcul immediat. Si, per contra, segueixen pel camí que han dut fins ara, de divisió en divisió només s’arriba a la divisió final, és a dir, a unes eleccions que ningú no desitja i que no són cap garantia que canviï res. D’eleccions ja n’hi ha unes quantes a la vista. Ja hi haurà temps per mesurar forces. De moment, que facin servir la força que tenen, i prou que en tenen, com s’està veient amb la capacitat de condicionar la governabilitat d’Espanya. És aquesta força la que s’ha de rendibilitzar amb intel·ligència.