Presó lluny de casa: un càstig afegit
BarcelonaEls polítics i líders civils de l'independentisme estan en presó preventiva, un càstig penal que, a falta de proves condemnatòries, està fonamentat en les seves idees, és a dir, en el fet que no hagin renegat del seu objectiu polític, que no és altre que l'independentisme democràtic i pacífic. Se'ls acusa de delictes basats en una suposada violència que ningú no ha vist (rebel·lió) i en un ús de fons públics (malversació) que el mateix ministeri d'Hisenda nega. Estan empresonats fa mesos a 600 quilòmetres de casa, en centres penitenciaris de Madrid.
A tot això, ja de per si difícil d'entendre per a qualsevol persona raonable –incloses les instàncies judicials alemanya, belga, suïssa i escocesa, que de moment s'han negat a extradir els polítics catalans exiliats i acusats dels mateixos delictes–, s'hi afegeix el daltabaix físic i psicològic que la distància suposa per a familiars i amics. Especialment en el cas dels qui tenen fills o nets menors d'edat. Els infants també tenen drets: el dret a relacionar-se amb el pare és fonamental. Són les altres víctimes innocents d'una situació injusta, paguen els plats trencats d'un Estat incapaç d'entomar políticament un problema polític i d'una justícia que tracta els acusats pràcticament com si ja fossin culpables, com si fossin enemics a batre. L'espanyola està demostrant, si més no en aquest cas, ser una justícia deshumanitzadora i gens neutral, una justícia que ha oblidat un principi bàsic: 'in dubio pro reo'. En cas de dubte, pel que fa a la culpabilitat, cal decantar-se a favor de l'acusat. D'això també se'n diu justícia garantista. Però en el cas dels presos polítics catalans, l'única garantia que tenen sembla que sigui la inversa, una mena de condemna a l'avançada. Com li va dir fa uns dies Jordi Sànchez al jutge Llarena: el magistrat se sent víctima i, per tant, actua com a part.
Davant aquesta cada cop més evident parcialitat, davant les reiterades negatives de la justícia a alliberar-los, concedint-los la llibertat provisional o respectar els seus drets polítics, els presos independentistes comencen ara a demanar al ministeri de l'Interior un acostament a Catalunya. Com ha sabut l'ARA, el primer que ho ha fet és el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, que té un fill de només un any. El seguiran els que tenen fills menors d'edat: Oriol Junqueras, Raül Romeva i Josep Rull. I probablement després els altres. La idea és fer un front comú. Els arguments són clars: la fase d'instrucció del procés ja gairebé s'ha acabat i, per tant, queden poques excuses per mantenir-los a les presons d'Estremera, Soto del Real i Alcalá-Meco per si han de passar a disposició del jutge del Suprem en qualsevol moment.
La petició de trasllat a prop de casa posa de nou a prova l'esperit democràtic d'un Estat que ha entrat en una deriva autoritària que bascula entre el surrealisme –prohibir el color groc– i un revengisme sense precedents. El ministeri –és a dir, el govern de Rajoy– haurà de donar una primera resposta política a aquest càstig afegit, però l'última paraula la tindrà novament el jutge del Suprem Pablo Llarena.
