L’EDITORIAL

Què busca realment Pedro Sánchez?

Si la jugada de Sánchez només serveix per a un canvi cosmètic amb retocs de política social i amb la mateixa incapacitat i inflexibilitat de Rajoy per afrontar el repte sobiranista català, serà una audàcia estèril

Al final el PP no ha aconseguit tapar les vergonyes de la corrupció del partit. La sentència del cas Gürtel ha provocat un terratrèmol en l’escaquer polític espanyol. Pedro Sánchez amenaça seriosament amb posar fi a la sort de Mariano Rajoy, un supervivent nat que havia esquivat tots els escàndols de corrupció del seu partit i havia evitat afrontar políticament la crisi catalana; de fet, s’hi havia parapetat. Sánchez ressuscita de cop: té força punts de convertir-se en president d’Espanya amb el suport de Podem, el PNB i l’independentisme català, un suport -aquest últim- que el PSOE no va voler fa dos anys i ara admet tot i les greus desqualificacions de Sánchez al president Quim Torra. Segurament les desqualificacions ja van ser proferides per blindar-se davant les crítiques del mateix PSOE, encapçalat per Susana Díaz, al fet que tiri endavant la moció de censura amb els vots d’ERC i el PDECat. Al PNB, després d’aprovar uns pressupostos a Rajoy dels quals ha tret un gran rèdit, apostar per Sánchez el reequilibra. I Podem no pot no donar suport a una operació per fer caure la dreta corrupta, un gir que a més podria revertir l’escorament a la dreta de l’electorat espanyol. I last but not least, qui queda més descol·locat, perquè ja es veia en la cursa victoriosa cap a la Moncloa, és Albert Rivera. Si prospera la moció, el cap de files de Cs haurà de compartir oposició, bloc ideològic i bandera anticatalanista amb el PP corrupte, i previsiblement Sánchez li haurà pres el discurs de la regeneració.

La jugada de Sánchez, doncs, deixa tocats els seus principals rivals. Fa caure Rajoy, desactiva el potencial de Rivera i aconsegueix ser ell, i no Pablo Iglesias o el mateix Rivera, qui fa fora el PP de la Gürtel i obre la possibilitat d’un canvi real. I té l’opció de tornar a situar el PSOE com a partit de govern. En termes d’estratègia i poder, si li surt bé, l’èxit és rodó. Però per fer què? Quina Espanya pretén impulsar? ¿I quina capacitat tindrà el PSC d’influir en la recerca d’una sortida dialogada per a Catalunya? Si la jugada de Sánchez només serveix per a un canvi cosmètic amb retocs de política social i amb la mateixa incapacitat i inflexibilitat de Rajoy per afrontar el repte sobiranista català, serà una audàcia estèril. L’Estat haurà perdut una nova oportunitat: i ja en portem moltes. Perquè Espanya necessita de totes totes una regeneració democràtica i un replantejament territorial de debò. Només així aconseguirà aturar la degradació autoritària del seu estat de dret, que tantes víctimes ha produït en els últims mesos.

Un estat europeu avançat no es pot permetre tenir polítics demòcrates i pacífics a la presó o a l’exili. ¿Tindrà Sánchez la valentia d’atrevir-s’hi o només farà servir l’accés a la Moncloa per preparar-se amb avantatge per a les pròximes eleccions? Sigui quina sigui la resposta, la moció de censura posa opcions al damunt de la taula.