Suspens polític

BarcelonaL'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) sobre el debat de política general dona uns resultats francament decebedors i preocupants. I no pot ser precisament perquè no hi hagi capacitat d'atenció en l'ambient. Al capdavall, el debat va estar envoltat d'una duríssima polèmica sobre la delegació de vot dels diputats presos i exiliats, que es va saldar finalment amb la pèrdua de la majoria independentista al ple. No s'hi val a dir, doncs, que no hi havia interès informatiu. I malgrat això, el suspens a la classe política és general i, a més, el nombre d'enquestats que diuen tenir algun tipus d'informació sobre el debat és baixíssim, fet que, cal dir-ho, pot haver distorsionat els resultats: només 465 de les 800 persones enquestades van afirmar que tenien prou claus per opinar. En tot cas, entre les que sí que van respondre, el seu judici va resultar diàfan. Un 42,2% afirmen que el debat no el va guanyar ningú i un 25,6% no tenen clar si hi va haver un triomfador. El qui més suports va obtenir va ser el president, Quim Torra, però amb només un 11%, molt lluny del 57,1% obtingut en l'anterior debat de política general pel seu antecessor, Carles Puigdemont. Els percentatges de la resta de líders, tant dels grups de Govern com de l'oposició, són irrellevants, amb Inés Arrimadas (Cs) en segon lloc amb un 6,2%, però liderant el rànquing de demagògia i superficialitat amb un 70%.

Tot plegat dibuixa un quadre entre la ciutadania de desafecció i cansament. O, en tot cas, un clar allunyament de la política parlamentària, com si ja no es confiés en la capacitat de la cambra catalana d'incidir de debò en el curs dels esdeveniments, de ser l'àgora central del debat polític. La confusió és gran entre l'opinió pública. De fet, aquests resultats només poden interpretar-se com un allunyament dels votants dels seus propis líders i dels principals partits. Per part de la proposta política sobiranista, hi ha una explicació clara: els líders de debò són entre reixes o a l'exili, mentre que a les institucions –inclòs naturalment el Parlament– hi ha una nova generació que no sembla que s'estigui guanyant la confiança de la gent. Més aviat al contrari. L'oposició també s'hauria de preocupar, fins i tot més, ja que tot i mantenir els primeres espases, també acusen un desgast notable que pot tenir a veure amb la duresa del moment. És com si el fet que els seus autèntics rivals hagin estat esborrats via judicial no els afavorís.

La forta tensió i la dura judicialització són ben reals. Però la gesticulació i les divisions en la teòrica majoria parlamentària, amb el consegüent i incomprensible bloqueig de la cambra, també estan passant factura. El país no s'ho pot permetre. No s'hi val a refugiar-se argumentalment en l'excepcionalitat de la situació. Cal fer-hi front sense malmetre les institucions, sense allunyar la gent de la política, sense donar ales al populisme. Altrament, la desafecció i el cansament no faran sinó anar creixent. La normalitat democràtica també es construeix amb la coherència del dia a dia. La denúncia no és incompatible amb la feina responsable.