La UE es veu forçada a mirar per fi cap al Pacífic

La deriva proteccionista dels Estats Units obliga Europa a buscar acords comercials a l'Àsia

El lema amb què va guanyar les eleccions Donald Trump, 'America first', ha tingut conseqüències a molts nivells i ha afectat de manera principal els seus aliats europeus. No està clar que el proteccionisme nord-americà aconsegueixi fer créixer l'economia del país a llarg termini i evitar que continuï augmentat el seu dèficit comercial, però de moment està afectant greument la Unió Europea, que veu com perillen part de les exportacions de les seves grans empreses i com augmenten els aranzels que han de pagar molts dels seus productes. Els Estats Units, abanderats de la globalització i el lliure mercat durant les últimes dècades, s'han tancat i han obert una guerra comercial que els enfronta no només al seu gran competidor, la Xina, sinó també als que fins ara havien estat els seus principals companys de viatge.

A la Unió Europea, doncs, que si es compta com un únic bloc està entre les tres primeres economies del món amb els EUA i la Xina, li ha arribat l'hora d'espavilar-se, i ho comença a fer reforçant els lligams comercials amb els països de l'Extrem Orient. Aquest mateix any entraran en vigor tres tractats comercials amb països de la zona que s'anomena Àsia-Pacífic, una regió que concentra el 55% de la població mundial i acumula el 42% del PIB del planeta. Cal dir, però, que el principal tractat –per dimensió i objectius– és el que s'ha signat amb el Japó. Amb el país nipó –la quarta economia del món després de la Unió Europea– s'ha firmat un acord d'associació econòmica que elimina el 99% dels aranzels existents en el comerç entre els dos blocs. És un acord important perquè, després de la Xina, és soci comercial més important de la UE a l'Àsia. Els països europeus hi van exportar per valor de 89.000 milions i van importar productes japonesos per 84.700 milions.

Altres acords importants que s'han firmat afecten economies molt més petites, com Corea del Sud, Papua Nova Guinea o les Fiji, i s'està pendent de ratificar acords amb Singapur i el Vietnam. Amb les dues grans economies de la regió, però, tot i l'intens intercanvi comercial, no s'ha arribat encara a la firma de cap tractat, i no serà fàcil. Amb l'Índia es va intentar el 2007, però el gegant asiàtic no hi està del tot interessat. I amb la Xina, el gran actor actual del comerç mundial, recentment Brussel·les hi ha firmat un compromís per millorar relacions, però serà més complicat un tractat que, com sol fer Europa, vagi més enllà de l'apartat comercial i resulti beneficiós per a la UE.

Per aconseguir-ho, igual que passa amb les negociacions amb els Estats Units, és imprescindible que tots els estats de la UE vagin a l'una i mantinguin la mateixa política exterior en el terreny comercial. Tot i la paràlisi que provoca el Brexit i les tensions internes del socis europeus, de moment s'ha aconseguit que en el terreny comercial la veu sigui única. Però el resultat de les eleccions europees, si els euroescèptics d'extrema dreta aconsegueixen créixer, pot desestabilitzar la situació. Podria resultar catastròfic que es debilités la força de la Unió Europea per negociar de manera conjunta amb aquests grans gegants comercials. Només units es podrà salvaguardar el sistema de benestar europeu.