Universitats: salt endavant o decadència?

BarcelonaLa universitat catalana està estancada. Necessita un canvi de rumb amb urgència. Ja fa anys que sobre això hi ha un ampli consens entre professors, alumnes, gestors i polítics. Però el canvi no es produeix. No hi ajuden ni l’immobilisme espanyol -a l’Estat s’hauria d’impulsar una nova llei-, ni les estretors financeres -la principal responsabilitat la té la Generalitat-, ni els frens i les inèrcies organitzatives internes -resistències a la transformació, la competitivitat i la meritocràtica-. Cal valentia, gosadia. Cal mirar sense por els països que ho fan millor.

El lideratge que els centres catalans tenen a Espanya i la posició respectable en els rànquings europeus corren perill. El sistema ha viscut de renda de l’impuls dels anys 90, però fa massa temps que pateix a causa de l’infrafinançament i d’una governança que s’ha quedat antiquada, bàsicament perquè tendeix a l’endogàmia. Per què no es poden triar rectors externs? Per què costa tant atraure talent professoral i investigador? Per què no hi ha més autonomia en la selecció d’alumnes? La democràcia interna no pot bloquejar la necessària ambició de millora. I d’altra banda, no cal discutir si primer calen més diners o si primer toca canviar. Les dues coses van indestriablement unides: més diners sense canvis en el sistema no serviran de res; i canvis en el sistema sense més injecció pressupostària, tampoc. El que toca és un compromís de futur entre el món acadèmic i el polític. Un acord que freni els indicis de desprestigi -només cal pensar en la polèmica dels màsters- i que remunti el desànim general. Tothom té les seves raons, des dels professors (els associats) mal pagats i mal contractats fins a alumnes poc motivats o els rectors impotents. Per revertir la situació, no hi ha més remei que arriscar-se. I sumar.

La universitat catalana és avui molt millor que fa 40 anys, o 20. Però si no s’espavila pot ser que d’aquí 20 anys no sigui millor que ara. L’envelliment de les plantilles és un problema . I l’accés als estudis, també. ¿S’ha trencat l’ascensor social universitari? ¿Realment entren els millors o només els que s’ho poden permetre? ¿Estem perdent talent que no arriba? ¿Funciona el sistema de beques? En calen més? I les preguntes no s’acaben aquí. N’hi hauria moltes més per fer sobre controls acadèmics, sobre projectes de recerca de nivell internacional, sobre la coordinació entre centres per no repetir graus i màsters, sobre la rigidesa burocràtica... Hi ha molta feina a fer. I fa massa temps que se’n parla. La innovació educativa empeny per baix. La universitat no es pot quedar enrere. Es troba en una cruïlla decisiva: un nou salt endavant o una irremissible decadència. El món acadèmic és global i està evolucionant ràpidament. És ara o serà tard.