Espanya viu instal·lada en la inestabilitat política
BarcelonaLa investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol s'acosta: demà es reuneix amb la presidenta del Congrés per decidir una primera data, però sense que hi hagi un acord amb les forces que li poden assegurar l'elecció. De fet, encara no està clar si disposarà de prou suports, ni tampoc quins seran. Els socialistes segueixen insistint en reclamar a Ciutadans i el Partit Popular que s'abstenguin per facilitar-los la investidura, evitar el bloqueig i, sobretot, impedir unes noves eleccions. Però fins ara ni Albert Rivera, tot i les moltes pressions que ha rebut aquests últims temps, ni Pablo Casado semblen disposats a moure's ni un mil·límetre. Els populars perquè estan pactant arreu amb la ultradreta i per mantenir-se com a líders de l'oposició no poden deixar cap escletxa als seus competidors de Ciutadans; i els taronges perquè encara aspiren a fer el 'sorpasso' a les pròximes eleccions i a més la seva aposta també és la triple aliança de la dreta.
L'opció més clara i lògica és, doncs, un acord amb Unides Podem que permeti la investidura amb el suport d'altres forces minoritàries, com el PNB, i el vot o l'abstenció d'ERC. Però aquests últims suports, que no estan ni de bon tros assegurats, incomoden tant Sánchez que fa tot el que pot per evitar-los. I als seus aliats naturals els nega el pa i la sal refusant negociar amb ells cap govern de coalició i concedint-los només la possibilitat d'atorgar-los alguns càrrecs de segon nivell. Pablo Iglesias, per la seva banda, manté el pols i segueix reclamant ministeris i un acord de govern en el qual Unides Podem tingui responsabilitats clares.
Sánchez, però, vol que tothom el voti gratis. Ha demostrat ser un supervivent de la política amb prou paciència i estratègia per aconseguir els seus objectius. De moment, en aquest temps d'espera s'ha centrat en guanyar presència internacional i ha fet valer que els espanyols són la força socialista més gran a la UE per liderar les converses amb els liberals de Macron per aconseguir arrabassar la presidència de la Comissió als conservadors. Mentrestant, envia missatges als uns i als altres exigint que el votin bé per l'amenaça de la ultradreta, que ha anat agafant protagonisme a Madrid i en altres llocs d'Espanya després de les municipals i autonòmiques, bé per evitar que hagi de dependre dels independentistes.
Però aquesta supèrbia li pot sortir cara si al final tot acaba amb noves eleccions, perquè es trobarà amb el mateix problema, encara més enrocat. Espanya porta molt temps instal·lada en la inestabilitat i això impedeix tirar endavant projectes a mitjà termini que ja són urgents, com la reforma de les pensions, la reforma de la Constitució o el debat seriós sobre les reclamacions de dos milions de catalans que volen poder decidir la seva relació amb l'Estat. La fragmentació política ha vingut per quedar-se, perquè és un reflex de la societat, que és plural i diversa. No n'hi ha tradició, però caldrà que els polítics aprenguin a pactar, i això vol dir que tothom ha de cedir per la seva banda. Apel·lar al diàleg està bé, però després s'ha d'escoltar amb voluntat d'arribar a acords. No està clar que Sánchez ho vulgui fer.
