Una oportunitat històrica que no es pot desaprofitar

La repetició electoral ha augmentat el valor dels escons sobiranistes bascos i catalans

Pedro Sánchez va pensar després del 28-A, quan va treure 123 diputats, que estava en condicions d'absorbir Podem i una part de Ciutadans, fer un salt per acostar-se als 150 diputats i no haver de dependre dels vots dels independentistes catalans. No va fer cas dels que, com Miquel Iceta, li advertien que una repetició electoral era molt arriscada i podia acabar afeblint la seva posició. I així va ser com la nit del 10-N Sánchez es va trobar que no tan sols no havia tret 150 diputats sinó que n'havia perdut 3 i, cosa encara pitjor, que els vots d'ERC resultaven ara completament imprescindibles per a la governabilitat.

En política cal saber aprofitar els errors de l'adversari. És evident que ERC no volia al juliol una repetició de les eleccions (també veia el risc de la pujada de l'extrema dreta) i va arribar a oferir l'abstenció dels seus diputats sense una negociació prèvia. Però el canvi de l'aritmètica parlamentària ha permès a ERC arrencar al PSOE una llarga negociació que servirà per investir Pedro Sánchez a canvi de compromisos concrets, com el d'una taula de diàleg entre governs que haurà de sotmetre a votació de la ciutadania els eventuals acords a què arribi. Cal subratllar que aquest acord sobre una taula de diàleg que servirà per pressionar el PSOE s'ha aconseguit gràcies al suport electoral obtingut per ERC, en un exemple que el pragmatisme i la fermesa no són incompatibles.

Es dona la circumstància, a més, que Sánchez no només necessita ERC, sinó també els vots a favor del PNB, que dilluns va fer públic el seu acord amb els socialistes, i l'abstenció de Bildu, que va anunciar que consultarà les seves bases però que s'inclina per afavorir un govern d'esquerres a l'Estat. De manera que es configura una oportunitat històrica per al sobiranisme català i basc per influir en la governabilitat de l'Estat i portar el PSOE cap a posicions menys centralistes.

Un capítol a part mereix la posició de JxCat, que va refermar, a través de la seva portaveu a Madrid, Laura Borràs, la seva voluntat de votar no a l'acord PSOE-Unides Podem. I això que dins d'aquest espai hi ha veus destacades que es resisteixen a regalar tota la quota d'influència a Madrid a ERC. D'aquesta manera, l'independentisme català, a diferència del basc, consagra la seva fractura a Madrid amb JxCat i la CUP votant contra la investidura de Sánchez encara que, fent-ho, coincideixin amb PP, Cs o Vox.

Evidentment, el camí del diàleg i la negociació –el de la política, en definitiva– no serà fàcil: pot trigar a donar fruits i estarà ple d'obstacles. L'experiència recent demostra que una cosa són els governs, que són passatgers, i una altra l'Estat. Aquestes estructures de l'Estat profund són un contrapoder reaccionari instal·lat al cor de l'administració que cal anar desmuntant des de dins si es vol que alguna vegada hi hagi una solució democràtica per al conflicte català i també per al basc. I la situació actual representa una finestra d'oportunitat, provocada per un immens error estratègic de Sánchez, per començar a laminar-les.