Com afrontar l’any del judici
El macrojudici contra els presos polítics independentistes marcarà un primer mig any polític vertiginós, tant a Catalunya com a Espanya. El futur col·lectiu es decidirà en uns tribunals sobre els quals plana un profund desprestigi i manca de credibilitat, i no només pel cas català: la sentència de la Manada, els escandalosos casos contra la llibertat d’expressió o les resolucions sobre les hipoteques també han posat en entredit el sistema judicial espanyol. En tot cas, el judici a l’1-O serà l’apoteosi de la judicialització de la democràcia espanyola, davant l’astorament no només del món polític europeu, sinó també del judicial, que des d’Alemanya fins al Regne Unit, passant per Bèlgica i Suïssa, ha marcat distàncies prenent decisions en contra de l’extradició dels líders polítics catalans exiliats.
Sigui com sigui, de l’anomalia d’aquest procés, que tan poc diu a favor de l’estat de dret, difícilment en sortirà una situació de normalitat. Els auguris són més aviat foscos. De fet, tot indica que el plet seguirà als tribunals europeus i que propiciarà una continuïtat de la mobilització al carrer i de la inestabilitat política. En efecte, el judici a l’independentisme està fent molt difícil la governabilitat, tant a Catalunya com a Espanya. La Generalitat i la Moncloa tenen executius inestables que depenen de majories febles als Parlaments respectius. Ni Torra ni Sánchez ho tenen fàcil per aprovar uns pressupostos per a aquest 2019.
El diàleg, tan necessari, que tot just han reprès els dos executius no tindrà un recorregut fàcil. El seu desenvolupament dependrà, es vulgui o no, de l’inevitable protagonisme que adquireixi el judici, i quedarà condicionat pel seu resultat final, que alhora també exercirà un efecte directe sobre les eleccions municipals i europees del 26 de maig. Tenim al davant, doncs, sis mesos d’incertesa, als quals convé fer front mantenint el cap fred i afinant l’estratègia.
Tot i la dificultat de separar el judici de l’acció de govern i de l’incipient diàleg, cal fer-ho. Des de Barcelona no es pot actuar només amb la mirada posada en l’evident injustícia que recau damunt els presos i els exiliats; des de Madrid no es pot actuar com si el judici no fos una gran anomalia. Per part de l’independentisme, una cosa és mantenir la mobilització i la denúncia internacional, i una altra renunciar a fer política, a governar amb responsabilitat i ambició. Per part del socialisme espanyol, cal valentia per afrontar políticament la negociació sobre Catalunya; és a dir, per desmarcar-se de l’espiral ultranacionalista del PP i Cs. Els pressupostos poden ser una bona oportunitat per assajar l’acostament. A més de denunciar amb contundència una justícia arbitrària, una bona manera de desautoritzar la judicialització de la política és precisament començant a fer política de debò. Sense por. El diàleg i la negociació mai poden fer por. I es pot fer sense renunciar a res, començant per la defensa dels presos i els exiliats, i amb l’apel·lació a un referèndum com a gran consens català.
