L'altra frontera de la vergonya

En lloc de murs i exèrcit, a la ratlla que separa els EUA de Mèxic hi cal una actuació humanitària

No és el primer cop que ho escrivim, ni per desgràcia serà l'últim: hi ha imatges que no voldríem haver de mostrar. Davant de fotos dramàtiques amb infants de protagonistes, com a informadors entrem en contradicció. Publicar-les fa basarda, no fer-ho invisibilitza la tragèdia. Com hem d'actuar davant aquesta dicotomia impossible? D'una banda, sabem que no podem amagar la realitat, per dura que sigui. De l'altra, no volem ni podem caure en la impudícia de la morbositat. Hem de mostrar sense ofendre, hem d'explicar sense buscar l'emoció fàcil o l'escabrositat.

El fotoperiodisme de guerra o el social són feines necessàries. Els fotògrafs sovint també es juguen la pròpia vida per oferir al món testimonis incòmodes de la injustícia. Posen el focus damunt de situacions terribles, sobre víctimes innocents. Ens obliguen a mirar la tragèdia als ulls. La seva feina mereix el nostre respecte i atenció. Mereix ser mostrada amb cura, és a dir, amb sobrietat, ben contextualitzada. No es tracta de fer caure llàgrimes de cocodril, sinó de fer-se preguntes i buscar respostes. Potser, amb sort, de despertar consciències. 

Quin és, doncs, el context de la imatge que avui hem decidit posar en portada? El context és la ratlla que separa Mèxic i els Estats Units, convertida pel president nord-americà, Donald Trump, en una nova frontera de la vergonya. A Europa ja tenim la nostra, de frontera de la vergonya: el Mediterrani de les pasteres, un mar on milers de persones troben la mort fugint de les guerres i la misèria. Fa uns dies publicàvem a l'ARA les històries dels desapareguts d'una d'aquestes embarcacions. Ells ni tan sols van tenir imatge, els seus cossos no s'han trobat mai. Vam voler posar-los noms i cognoms, explicar què els va portar jugar-se el tot pel tot.

La història que hi ha al darrere dels cossos inerts d'un pare, Óscar Alberto, de 25 anys, i la seva filla Valeria, d'un any i onze mesos, a la riba del Río Bravo, també és una història terrible, d'impotència. És el drama d'uns pares que davant el bloqueig fronterer van decidir arriscar-se. La mare, Tania Vanessa Ávalos, va ser rescatada. El pare i la nena hi han deixat la vida. Havien arribat del Salvador per demanar asil polític. Els EUA ja tenen ara el seu Alan, aquell nen sirià de 3 anys trobat mort en una platja turca, també de bocaterrosa.

El Trump que cínicament ha volgut finançar el seu mur adduint que així frena un drama humanitari està provocant exactament això: un drama humanitari que no s'atura. Està provocant més desesperació en els qui es troben atrapats a la frontera. Rere aquesta tristíssima fotografia hi ha moltes històries semblants que no ens arriben. Aquest mateix dimarts també es va saber que, al mateix temps que l'Óscar Alberto i la Valeria, a la mateixa zona també van morir tres menors d'edat –sembla que d'uns 3 anys– i una dona, en aquest cas guatemalencs: perduts, les altes temperatures i la manca d'aigua els van portar a la mort. Fins quan? Si és un drama humanitari, potser que els EUA i Mèxic, abans que res, actuïn humanitàriament. Amb urgència.