La ineficaç i solitària guerra de Sánchez

BarcelonaSi això fos una guerra, una desencertada metàfora que no es cansen de repetir el president Sánchez i els militars que dia sí i dia també treu a les rodes de premsa de seguiment de la lluita contra el coronavirus, no hi hauria aquest constant pim-pam-pum a les trinxeres polítiques. Si això fos una guerra per batre la malaltia, al capdavant hi hauria metges i epidemiòlegs, no estrategs polítics i forces de seguretat. Si això fos una guerra, es buscaria la col·laboració i l'empatia amb totes les administracions i amb la societat civil, en lloc de buscar per sobre de tot el reforçament del poder central de l'Estat. Si això fos una guerra, ja fa temps que l'hauríem perdut.

Afortunadament, això no és una guerra. Però sí que és una terrible pandèmia contra la qual s'ha vist que no estàvem preparats. És una malaltia amb molts morts, una part dels quals potser s'haurien pogut evitar. És una crisi sanitària de grans dimensions que ha deixat al descobert les nostres misèries polítiques, que ha fet evident la debilitat del sistema de sanitat pública, tan maltractat els últims anys, i que ens ha acabat d'obrir els ulls a la fragilitat d'una recuperació econòmica generadora d'una precarietat i unes desigualtats que de cop ja no es poden dissimular.

L'únic que està aconseguint la lamentable batalla política a què assistim és fer cada dia més explícit el fracàs de la lluita contra el covid-19. Està creant, a més, una gran desconfiança ciutadana. Potser era massa ingenu esperar que, davant la magnitud de la tragèdia, governs i partits obririen un parèntesi per pactar una mínima unitat d'acció. Esclar, veníem d'una fractura tan gran que era molt difícil: una fractura de les dues Espanyes de sempre –amb la dreta de nou visceralment enfrontada a la coalició del govern d'esquerres, on només Cs busca una certa centralitat– i una fractura potser encara més fonda a remolc del procés independentista català, que l'Estat va plantejar, també, com una guerra amb vencedors i vençuts. Però tampoc allò no era una guerra...

La treva pel coronavirus, doncs, si ha existit, ha durat ben poc. A part de l'alta tensió política de la qual veníem, els incomptables errors de gestió sens dubte no han ajudat gens. De manera que ara, quan ens trobem encara en plena crisi sanitària, i amb un panorama econòmic desolador i perillosíssim, el govern Sánchez està més dèbil i sol que mai. La seva altivesa inicial, i després, a partir del moment que va veure que se li escapava de les mans, les seves constants i retòriques crides a la unitat, indestriables d'una erràtica gestió sanitària, no només no han generat suport i empatia entre els ciutadans, la comunitat científica i el personal sanitari, sinó que han excitat els ànims de la sempiterna política entesa com a lluita de poder en lloc de com a servei, i han generat una desafecció de molts governs autonòmics i municipals que s'han sentit contrariats i desatesos.

Com se surt d'aquest bucle tan poc virtuós? Doncs com que a hores d'ara ja resulta impensable cap gest de mea culpa o d'humilitat, en sortirem amb un costós desgast col·lectiu, cadascú des de la seva trinxera política. I mentrestant, a la trinxera real, la dels hospitals i les residències de gent gran, els professionals seguiran posant cada dia tot el seu esforç malgrat la manca de directrius clares i de material i mans suficients. I a l'altra trinxera, la de les petites i grans empreses, treballadors, autònoms i empresaris s'arremangaran com puguin per salvar els seus llocs de treball i negocis. Tot a un alt cost personal. I amb un Estat, com sempre, sobradament ineficaç.