Per què les ciutats turístiques tenen menys renda familiar?

El turisme representa un 12% del PIB català (un 15% al País Valencià i un 45% a les Balears) i sens dubte ha sigut una de les palanques que han impulsat la recuperació econòmica, sobretot per la seva capacitat de crear ocupació. Catalunya ha sigut i continua sent un dels destins preferits de l’anomenat turisme de sol i platja, però la gran majoria d’experts alerten que aquest model està esgotat i té data de caducitat, i que per tant caldrà reinventar el sector.

Sempre s’ha destacat que aquest model té costos sobre el conjunt de la societat, se’n diuen externalitzacions negatives, ja que la presència massiva de turistes afecta des de l’espai públic -i, per tant, la convivència- fins a serveis bàsics com la neteja o la seguretat. També és conegut que la majoria de llocs de treball que crea són precaris perquè són estacionals, amb poca qualificació i amb sous baixos. Però el que no és tan conegut és que, si miren el rànquing de renda de les poblacions catalanes, les que ocupen els llocs més baixos són aquelles que, precisament, tenen una elevada oferta hotelera i de serveis turístics. De fet, dels 20 municipis de més de 5.000 habitants amb més places turístiques per càpita no n’hi ha cap que superi la mitjana catalana. L’exemple paradigmàtic és Lloret de Mar, que té una renda un 35% inferior a la mitjana catalana i és el municipi de més de 5.000 habitants més pobre.

De la mateixa manera, les Illes Balears han vist com la seva riquesa per càpita baixava en comparació amb la mitjana espanyola en els últims anys. De què serveix llavors ser una potència turística? A l’altre extrem, les poblacions amb un pes industrial important tenen una renda per càpita més elevada. Queda clar, doncs, la diferència entre l’impacte d’un model econòmic o l’altre sobre el territori i, principalment, sobre la gent que l’habita. El turisme no pot ser un sector depredador, que explota un determinat entorn sense retornar-li res.

A les portes, doncs, d’una nova temporada turística en què les perspectives no són precisament bones per la competència d’altres destins, el sector hauria d’iniciar un procés de reflexió profund sobre cap on vol anar. No té cap lògica que poblacions i comarques costaneres que creen uns beneficis tan importants per a determinades empreses després estiguin a la cua en renda per càpita. Alguna cosa no funciona en la relació entre activitat econòmica i benestar ciutadà.

El sol i platja a Catalunya potser està vivint el final de la seva època daurada. Es tracta d’una oferta que s’haurà de combinar amb altres ingredients perquè sigui atractiva. La sort és que aquests elements existeixen i a dins mateix de Catalunya trobem exemples reeixits de turisme sostenible i de qualitat.