El món que ve està ple de perills i esperances
BarceonaCentrats com estem en la lluita contra l'emergència sanitària més greu del passat recent gairebé no tenim temps per aixecar la mirada i començar a discernir com serà el món postcovid-19. Perquè si en una cosa coincideixen la majoria d'experts en les més diferents matèries és que la sotragada serà tan forta que res no tornarà a ser igual. I davant d'aquest escenari, com en tota crisi, hi ha riscos, molt greus per cert, però també oportunitats.
Els riscos són els més fàcils d'assenyalar. La conseqüència immediata de la crisi sanitària serà una crisi econòmica sense precedents que amenaça amb aprofundir encara més la desigualtat que no ha parat de créixer en els últims decennis. També hi ha el perill que la resposta a la crisi augmenti el poder dels grans monopolis, les grans empreses que avui controlen les nostres dades i ens permeten comunicar-nos i entretenir-nos, com ara Google, Facebook, Amazon, Netflix, etc., i això vagi en detriment de les petites empreses.
També hi ha el perill, relacionat amb el primer, d'una retallada generalitzada de drets civils, sobretot el dret a la privacitat i a la lliure circulació, amb l'excusa de la lluita contra les pandèmies. Els models autoritaris com el de la Xina s'estan posant ara com a exemple d'eficàcia davant unes democràcies occidentals massa lentes i porugues, massa pendents dels efectes electorals i de la lluita partidista. El gran fracàs de la UE a l'hora de gestionar la crisi obre la porta al retorn als nacionalismes europeus més retrògrads, a la xenofòbia i a un retrocés general en la construcció europea.
Per contra, la crisi hauria de servir per posar en valor el sistema sanitari públic, tot el sector de les cures a les persones i la feina dels investigadors. S'ha demostrat que sense coneixement científic i bones infraestructures sanitàries un virus com el covid-19 pot provocar efectes catastròfics. Una lectura optimista del futur seria que després d'aquesta crisi ningú pugui dubtar que cal destinar una part de la riquesa a enfortir aquestes estructures, que el bé comú depèn, en bona mesura, d'aquestes xarxes de solidaritat.
El món que ve també hauria de ser més conscient de la importància de respectar el medi ambient i de frenar el canvi climàtic, així com de valorar el sector primari i els productes de quilòmetre 0. Les emissions provocades per milers de reunions que, ara s'ha demostrat, es poden fer telemàticament, o pels trajectes comercials de segons quines primeres matèries, haurien de passar a la història. Les decisions econòmiques i les individuals hauran de ser més racionals, perquè tal com veiem aquests dies, sense consciència col·lectiva no hi ha futur.
Les societats hauran d'aprendre a ser previsores i tenir a punt plans de contingència. Hauran de ser capaces d'autoabastir-se de productes bàsics i de combinar confinaments selectius amb períodes de normalitat. El futur encara està per escriure, però l'única cosa clara és que no es poden tornar a repetir els errors que s'han comès fins ara.
