La convicció democràtica dels presos

Els al·legats finals dels acusats: un crit de concòrdia pel diàleg polític i pels drets fonamentals

El judici al Procés va quedar vist per a sentència en una jornada carregada d'emotivitat i que es va tancar amb els al·legats dels dotze acusats, nou d'ells en una més que qüestionable presó preventiva des de fa mesos. En la cloenda, envoltada de transcendència històrica, va tornar a quedar clar, igual com s'ha posat en evidència durant les llargues sessions –sobretot amb les intervencions finals de la Fiscalia–, el caràcter polític d'aquest atípic i crucial judici, sens dubte el més important de la democràcia des de la recuperació de les llibertats el 1978. Un judici carregat de prejudicis ideològics, un judici que mai hauríem volgut veure. Mai s'hauria d'haver arribat al Suprem. De fet, aquest increïble procés judicial és una prova evident del fracàs col·lectiu de la política i, encara més, una prova de la fragilitat de la democràcia espanyola. La sentència marcarà el rumb de l'estat de dret a Espanya: decidirà quina és la qualitat d'aquest sistema de drets i llibertats. Decidirà si el dret de protesta, la llibertat d'expressió o el dret de reunió es poden exercir amb plenes garanties o si, per contra, poden ser objecte de persecució i escarni. Decidirà si totes les idees es poden defensar i expressar o si n'hi ha que en la pràctica són proscrites, condemnades i recloses entre reixes. Tot això és el que es jutja al Suprem i el que està en joc ara mateix a Espanya. I no és poc.

Davant greus peticions de presó, que pugen fins a 25 anys, els acusats van expressar ahir amb serenitat, fermesa i emoció les seves conviccions democràtiques i pacífiques. Van actuar com el que són –i és perquè ho són que se'ls jutja–, com a polítics i activistes cívics. Van erigir-se, doncs, en representants de la voluntat d'una majoria de catalans de decidir el seu futur polític a les urnes, i van reiterar que això no pot ser mai un delicte. Adreçant-se a l'opinió pública del conjunt de l'Estat, van negar que sentissin odi cap a ningú, singularment cap als pobles d'Espanya. Van posar èmfasi en la necessitat de tornar al diàleg i la negociació política, sense por ni barreres mentals, per solucionar un problema que no hauria d'haver anat a parar mai als tribunals. Van rebutjar, esclar, les absurdes i tergiversades acusacions de violència relacionades amb el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. I van mostrar-se immensament agraïts per l'escalf popular que han sentit en tot moment aquests últims temps de privació de llibertat. En un missatge d'optimisme i dignitat, els acusats van demostrar que mantenen l'esperança i la van voler traslladar a l'opinió pública: l'esperança i la convicció que un dia arribarà una solució pactada que permeti l'exercici del dret a l'autodeterminació amb normalitat, l'esperança més concreta que la sentència no agreugi la situació a Catalunya i Espanya, sinó que contribueixi a fer-la possible i, finalment, l'esperança en l'existència d'un camí de concòrdia. L'advertiment també del president d'Òmnium –recollit pel president de la Generalitat, Quim Torra– que es continuarà desobeint "pacíficament, serenament, amb tota la determinació del món".

La sentència del Tribunal Suprem té una gran càrrega de futur per a la vida política i democràtica de l'Estat en els pròxims anys. Tant de bo els magistrats entenguin la transcendència de la seva decisió i sàpiguen decidir amb valentia. Amb la mateixa valentia i dignitat que han demostrat els acusats.