L’EDITORIAL

La desmemòria presidencial espanyola

Els papers dels expresidents del govern des de la Transició cap aquí o no se sap on són o són en mans privades

Espanya és ara mateix una democràcia sense memòria presidencial. Els papers dels expresidents del govern des de la Transició cap aquí o no se sap on són o són en mans privades. No hi ha accés públic a aquesta documentació cabdal per escriure la història col·lectiva. Preval l’interès particular dels polítics per sobre de l’interès ciutadà. Una cosa així és inconcebible en democràcies avançades, especialment en el món anglosaxó, on el dret a la informació, en aquest cas a una informació pública tan rellevant, preval per sobre d’un suposat dret a la intimitat, que, d’altra banda, en aquest cas no correspondria, ja que es tracta de servidors públics i de documentació generada en l’exercici del poder. A Catalunya mateix, la situació és una altra: existeix una llei que específicament obliga els alts mandataris de la Generalitat a dipositar tota la documentació generada durant el seu càrrec a l’Arxiu Nacional de Catalunya, de manera que estigui a disposició dels investigadors, amb les lògiques limitacions d’accés en funció d’un període temporal.

On són els papers dels expresidents espanyols?

La legislació espanyola no protegeix explícitament ni la conservació ni l’accés a aquesta documentació crucial, cosa que els diferents dirigents, des d’Adolfo Suárez o Calvo Sotelo fins a Mariano Rajoy, passant per Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, han aprofitat en més o menys grau per mantenir sota el seu poder o tutela uns papers que haurien de ser de domini públic. Zapatero va acusar Aznar d’haver fet “una escombrada” informàtica. I González ha creat la seva pròpia fundació, que conserva els seus papers. D’aquesta manera, uns i altres protegeixen i controlen la seva imatge, i poden condicionar la manera com passaran a la història. La informació i la documentació és poder. Els professionals de la història ho tindran més difícil a Espanya a l’hora de reconstruir i explicar com van actuar els seus màxims dirigents a finals del segle XX i principis del XXI. Es tracta d’una llacuna més al voltant de les polítiques de memòria històrica, un assumpte que des del principi ha afeblit la democràcia espanyola, incapaç d’enfrontar-se al seu passat franquista. I hi ha, a més, una sospitosa semblança amb el que va passar amb els papers del dictador Franco, que també van anar a parar a la seva fundació privada, que encara els custodia i en mediatitza l’accés. L’accés als arxius, especialment als militars, segueix sense ser ni molt menys el que caldria a Espanya, una rèmora del passat dictatorial. La transparència de l’administració és clarament una assignatura pendent a l’Estat i el cas tan significatiu dels papers dels seus presidents no fa sinó corroborar aquesta feblesa democràtica.