La dignitat (i la utilitat) del Parlament
BarcelonaL'ambient al Parlament de Catalunya ha fet un pas més aquesta setmana cap a la degradació. Un mal pas. Debats agres amb paraules i desqualificacions gruixudes han marcat els últims dies l'enfrontament entre Cs i independentistes, però també entre aquests últims i el PSC. La cambra del Parc de la Ciutadella és el reflex de l'augment de la tensió a mesura que s'acosta el judici als presos polítics independentistes. Les peticions de duríssimes penes de presó per a antics col·legues de l'hemicicle han estat rebudes amb indignació i impotència per les files de JxCat, ERC, la CUP i els comuns, un sentiment que no ha trobat cap empatia en Cs i el PP, ni tampoc en el PSC. El xoc entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i el líder socialista, Miquel Iceta, entre els quals fins ara, malgrat la duresa del moment, havia prevalgut un cert 'fair play', ha acabat d'encendre les alarmes. En el rerefons immediat hi ha, esclar, la retirada del suport independentista al president espanyol Pedro Sánchez.
La distensió ha durat poc. La voluntat compartida –ni que sigui entre bastidors– d'alts càrrecs de la Moncloa i la plaça de Sant Jaume per bastir ponts que un dia permetin posar les bases d'una negociació, sembla que de moment és paper mullat. El trist espectacle d'aquesta setmana, amb una pujada de to general, augura un desagradable 'crescendo' en els pròxims mesos, amb el perill, molt preocupant, que la mala maror es traslladi del Parlament al carrer, cosa que seria lamentable.
L'independentisme se sent legítimament víctima d'una persecució, d'un procés judicial arbitrari i polititzat. I se sent ferit emocionalment. Considera del tot insuficients els gestos del govern del PSOE, en el qual sembla que no han tingut efecte les demandes d'Iglesias després de les seves aproximacions a presos i exiliats. Hi ha, doncs, raons per marcar distàncies. Però més enllà de si l'estratègia ha de passar per un trencament total amb el govern de Sánchez, l'enduriment de les formes no beneficia ningú, i perjudica especialment el mateix independentisme, que té la responsabilitat de seguir governant i d'evitar un trencament social. En la brega, a més, n'hi ha que són més experts. N'hi ha que fa temps que busquen obrir una fractura en la societat catalana a través d'una artificial guerra lingüística i identitària. Una estratègia que, en l'àmbit parlamentari, recorre des de fa temps a la provocació deliberada i reiterada.
Si del que es tracta, com és el cas, és de convertir el judici als presos polítics en una denúncia davant la comunitat internacional de la vulneració de les llibertats i els drets bàsics, aleshores cal vetllar al màxim perquè es mantingui el respecte a les nostres institucions democràtiques. I el Parlament n'és una de principal. La contundència en el fons no ha de ser incompatible amb el respecte en les formes. De fet, es potencien mútuament. Preservar la dignitat (i la utilitat) de la cambra catalana ha de ser, també, una prioritat.
