El fracàs de Pedro Sánchez

El líder socialista no ha negociat de manera seriosa amb ningú per ser investit

Tot i que fins dilluns no s'esgota el termini legal per celebrar un altre ple d'investidura, el president del govern en funcions, Pedro Sánchez, va anunciar aquest dimarts noves eleccions generals per al pròxim 10 de novembre. El rei havia comunicat abans, després d'una segona ronda de consultes amb els líders polítics, que no proposava cap candidat a la investidura. Segurament la responsabilitat que s'hagi arribat a aquesta situació està molt repartida, però no hi ha dubte que qui en té més és qui tenia l'obligació de fer tot el possible per evitar-ho i de forjar una majoria parlamentària: el candidat socialista Pedro Sánchez, guanyador de les eleccions del 28-A.

Sánchez, però, ha eludit aquesta responsabilitat. En els últims cinc mesos, el candidat socialista no ha iniciat cap negociació seriosa amb cap força política. I quan ha fet alguna oferta, com la del debat d'investidura del juliol a Unides Podem, la va fer a contrarellotge, amb la intenció poc dissimulada que fos rebutjada. Des del primer moment ha sigut evident que el seu objectiu era aconseguir una investidura gratis amb una doble estratègia: d'una banda, demanar l'abstenció de PP i Cs per responsabilitat institucional; i de l'altra, demanar el vot afirmatiu a Unides Podem a canvi d'un programa compatible en alguns temes. D'una manera o l'altra, l'objectiu era el mateix: un govern monocolor del PSOE i la màxima llibertat per pactar a banda i banda de l'espectre de la cambra.

Però, paral·lelament, Pedro Sánchez no ha abandonat mai la idea d'una repetició electoral. De fet, tots els seus passos han tingut com a escenari de fons aquesta possibilitat. Per això ha treballat un relat que li permetés presentar-se davant dels espanyols no com algú incapaç d'arribar a acords sinó, al contrari, com a víctima del bloqueig i la tossuderia de la resta de partits, especialment Podem i Ciutadans. Aquest excés de tacticisme ha provocat fins i tot tensions dins del seu partit, ja que unes noves eleccions, encara que les enquestes li siguin favorables, són sempre un símptoma de fracàs del sistema i poden obrir la porta a una majoria conservadora amb la participació de Vox.

Sigui com sigui, Sánchez ha actuat en tot aquest procés amb un grau molt elevat de temeritat, i la repetició electoral és un error personal seu. En un context de multipartidisme, els partits estan obligats a arribar a acords i a compartir el poder. De fet, la gran majoria de comunitats autònomes i grans ajuntaments són avui governats per coalicions de partits, i res no fa pensar, almenys a curt termini, en un retorn al bipartidisme PP-PSOE. Així doncs, no és cert, com va dir dimarts Sánchez, que "ha intentat per tots els mitjans" la formació d'un govern, perquè el candidat socialista mai ha estat disposat a compartir el poder. Al contrari, ha actuat com si tingués majoria absoluta.

Des del punt de vista català, però, les eleccions tenen una virtut, i és donar a la ciutadania l'oportunitat de posicionar-se sobre la sentència del Procés i demostrar que intentar prescindir de Catalunya com a variable política és, a més d'un error, un esforç tan reiterat com inútil.