L’EDITORIAL

Què hem de fer amb l’aeroport del Prat?

Cal començar a decidir ara què fem o ja no hi serem a temps

Barcelona, ciutat industrial i turística, ciutat de congressos i ciència, smart city tecnològica, ciutat cultural i educativa, capital catalana amb vocació internacional, no para d’atraure visitants, talent i recursos de tota mena. Aquest creixement imparable té una doble cara: genera oportunitats i progrés, però també gentrificació i desigualtats, a més de contaminació. Cal regular-lo, doncs, però sembla difícil aturar-lo o fer marxa enrere. Barcelona és una ciutat global d’èxit, i si un dia ho deixa de ser ens en lamentarem. I per respondre a aquest atractiu i mantenir-lo necessita un aeroport a la seva altura.

Però el Prat s’està quedant petit. Ja és el sisè aeroport de la Unió Europea en volum de passatgers. Els càlculs són que en sis anys ja no pugui absorbir tots els vols: ha superat els 52 milions de passatgers i la seva capacitat teòrica és de 55. Cal començar a decidir ara què fem o ja no hi serem a temps. De fet, però, la consciència de la necessitat de creixement es remunta a força anys enrere -com a mínim al 2007, quan es va fer el famós acte unitari de la societat civil a l’Iese- i entronca amb la demanda d’una gestió autònoma i catalana des del convenciment que només així s’aconseguirà un equipament que respongui realment al que li cal a la ciutat. Ja llavors es parlava del Prat com a gran hub internacional, objectiu en bona part pendent -tot i que s’ha avançat en aquest sentit-, i que dotaria Barcelona de molt més potencial en tots els camps.

L’ampliació, doncs, és sobre la taula, i inclou les opcions de Girona i Reus, tot i que per als vols de llarg radi l’opció única és el Prat, per on els plans projecten diferents opcions pel que fa a les pistes i inclouen una nova terminal satèl·lit. Dit això, els costos mediambientals i socials (el soroll per als veïns) no es poden obviar, però caldria prioritzar l’ambició de tenir un gran aeroport internacional. Caldrà prendre una decisió política, i de moment l’última paraula la té l’Estat a través d’Aena. L’Estat controla el 51% d’accions d’aquesta empresa que gestiona els 46 aeroports d’Espanya, a més de 5 del Brasil i el de Luton (Anglaterra), entre molts d’altres. Ho fa, en tot cas, amb poca transparència, ja que per exemple no es coneixen els beneficis del Prat. I històricament s’ha prioritzat Barajas. Algunes estimacions parlen que el 55% dels beneficis d’Aena provenen de Barcelona, amb un retorn d’inversions que no es correspon en cap cas a la seva aportació. En tot cas, Aena ja ha començat a sondejar les administracions i els agents econòmics catalans. La societat catalana, des de les institucions i la societat civil, farà bé d’assumir un rol actiu, amb lideratge i exigència, tant per assegurar l’ambició del futur Prat com per garantir els mínims costos ambientals possibles.