Per l'eliminació definitiva del franquisme de la vida pública
BarcelonaTot just 48 hores després de la reunió entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president espanyol, Pedro Sánchez, els dos executius van anunciar mesures concretes per avançar tant en l'eliminació de vestigis del franquisme a l'espai públic com en el reconeixement de les víctimes de la dictadura. Precisament, aquest va ser un dels punts en què els dos presidents van mostrar més sintonia, exemplificat en la visita que van fer a la font de Machado, i tot indica que els dos executius aniran de bracet en aquesta qüestió. La conjuntura, doncs, és ideal per abordar una de les grans assignatures pendents de la democràcia espanyola.
La intenció de la Generalitat d'esborrar els símbols franquistes de l'espai públic és absolutament necessària i urgent. De fet, sembla mentida que l'any 2018 encara hi hagi carrers amb noms de capitostos de la dictadura o monuments que recorden l'"Alzamiento". En aquest cas no es pot esgrimir l'autonomia municipal per no complir la llei, perquè per damunt de tot hi ha el dret de les víctimes a no sentir-se humiliades o menystingudes. L'espai públic ha de ser de tots i ha de donar cabuda només a aquells valors que són universals i responen a criteris de democràcia i drets humans.
Per part del govern espanyol, a més de la ja anunciada exhumació de les restes del dictador de la cripta del Valle de los Caídos, la ministra de Justícia, Dolores Delgado, busca la fórmula per anul·lar els judicis sumaríssims, estudia il·legalitzar totes les entitats que facin apologia del franquisme i pretén donar un impuls definitiu a la localització i obertura de fosses. Altra vegada ens trobem amb unes mesures que sembla mentida que no s'hagin portat a terme fa molt de temps i que són la prova que la llei de memòria històrica impulsada pel govern Zapatero es quedava molt i molt curta. És una autèntica vergonya que la Fundación Francisco Franco hagi estat rebent tots aquests anys subvencions públiques i tingui en el seu poder documents que haurien d'estar a l'abast dels historiadors pel seu interès històric. Respecte als judicis, la justícia espanyola ha d'admetre que no pot considerar com a part del seu corpus uns processos que es van fer sense garanties jurídiques i que només tenien l'objectiu de completar un autèntic holocaust d'opositors, en expressió del professor Paul Preston.
Ara bé, l'estat espanyol encara ha de recórrer un llarg camí per demostrar una voluntat autèntica de cauteritzar les ferides del franquisme. Per exemple, no és admissible que la família Franco continuï rebent privilegis i títols nobiliaris. El nou executiu hauria de col·laborar també activament amb la jutge argentina María Servini per aclarir els crims del franquisme que formen part de la querella que instrueix. La llei d'amnistia de 1977 no pot servir de refugi per a presumptes assassins i torturadors com el policia Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño. I finalment s'ha de restituir moltes víctimes i familiars de víctimes que encara avui dia arrosseguen el pecat d'haver format part del bàndol perdedor de la guerra.
