30/09/2018

Les urnes són l'única solució

2 min
Les 10 claus del referèndum

BarcelonaCada ciutadà té una vivència de l'1-O que segurament recordarà tota la vida. Sobretot els que hi van participar directament, com a organitzadors o simplement com a votants. Les hores d'espera davant dels col·legis, la tensió i la ràbia per l'actuació policial, l'eufòria del recompte... Tot això forma part ja de l'imaginari col·lectiu català. Però fins i tot aquells catalans que no se sentien interpel·lats han d'admetre que aquella va ser una jornada històrica, perquè el que va passar va ser portada de tota la premsa internacional l'endemà. El món va poder veure que podia més la determinació de dos milions de persones que la maquinària de l'Estat, i que el que Mariano Rajoy va dir que no passaria, efectivament va passar. Com a conseqüència, la carpeta catalana es va instal·lar definitivament en l'agenda internacional com un conflicte latent que durant aquest últim any no ha deixat d'evidenciar la seva dimensió europea.

Ara bé, cal recordar que els mateixos observadors internacionals que la Generalitat va convidar per supervisar el referèndum van advertir que, en aquelles circumstàncies, no es podia donar carta de naturalesa als resultats. Amb un 43% de participació i sense una sindicatura electoral homologable es podia parlar d'un èxit organitzatiu impressionant, de la derrota de l'Estat, però no s'havia conquerit el cim. L'1-O, sens dubte, va ser una victòria perquè va ensenyar al món quina és la via, inherent al procés sobiranista, que els catalans han triat de forma majoritària per decidir el seu futur: les urnes.

Per això ara és important aprofitar l'herència de l'1-O, així com l'exemple dels presos i exiliats, per crear les condicions que obliguin l'estat espanyol a acceptar la celebració d'un referèndum acordat i vinculant, amb preguntes clares i amb tota la informació sobre la taula. Igual que es va fer a Escòcia i al Quebec en entorns democràtics avançats. Malgrat el 155 i la repressió de l'Estat, després de l'1-O aquest referèndum és més a prop, perquè si hi ha un missatge que va quedar clar és que la societat catalana no hi renunciarà perquè ho considera una qüestió de dignitat col·lectiva.

El camí ara són la persistència i la determinació. El mateix que es va aplicar per fer possible l'1-O ha de servir per fer caure la resistència de l'Estat a assumir la realitat que a Catalunya hi ha una majoria que vol decidir el seu futur. I que sense un pacte, sense una negociació que permeti que cadascú presenti la seva oferta a la ciutadania, el conflicte continuarà latent. Potser hi haurà alts i baixos, moments de més calma i de més tensió, però la majoria sobiranista no desapareixerà, la voluntat de decidir amb el vot el règim polític en què es vol viure no es volatitzarà.

Som al segle XXI i dins de la UE. Si bé és veritat que la independència exprés era inviable, també ho és l'anorreament d'un sentiment tan compartit per la societat catalana, amb el qual fantasiegen Albert Rivera i Pablo Casado. Al final, com es va veure ara fa un any, els vots posen cadascú al seu lloc. I no es poden tancar els ulls indefinidament davant de la realitat.

stats