El llegat d'Ernest Lluch, 20 anys després

L'exministre va defensar sempre el diàleg com a via per resoldre els conflictes

Avui fa 20 anys que ETA va assassinar Ernest Lluch. Les bales van apagar així una veu personalíssima, la d'un heterodox de la política que estava enamorat de Catalunya i d'Euskadi i que havia dedicat els últims anys de la seva vida a aixecar ponts de diàleg i intentar trobar una solució al conflicte basc. La ciutadania va entendre perfectament el que havia intentat ETA matant-lo: l'organització terrorista, que ja abans havia assassinat altres polítics socialistes com Juan Maria Jáuregui o Fernando Buesa, pretenia dinamitar qualsevol pont, fracturar la societat basca i allunyar la possibilitat de qualsevol distensió. Per això a la manifestació que va omplir el passeig de Gràcia el 23 de novembre de l'any 2000 hi va haver dues paraules que apareixien a gairebé totes les pancartes: pau i diàleg. És a dir, rebuig a qualsevol forma de violència i aposta pel diàleg com a mètode per resoldre conflictes de naturalesa política.

D'alguna manera, Lluch va obrir un camí que després van seguir socialistes bascos com Jesús Eguiguren, que tindria un paper clau en el procés de pau a Euskadi i en la fi d'ETA. En aquell moment, ETA estava controlada pel sector més dur, que va allargar l'agonia encara uns anys més deixant un reguitzell de morts i destrucció. En aquest sentit, el seu assassinat va ser un intent desesperat d'aturar el que ja llavors es veia que era irreversible: l'acorralament d'ETA i la seva pèrdua progressiva de suport. Una sola dada resulta molt indicativa. Just després de la treva de Lizarra, a les eleccions del 1998, l'esquerra abertzale va aconseguir 224.000 vots i 14 diputats. Tres anys després, en plena ofensiva etarra, el seu suport va baixar a 143.000 i set diputats.

Finalment les tesis de Lluch es van imposar i el diàleg a tres bandes entre el govern espanyol, l'esquerra abertzale i ETA van desembocar en un cessament definitiu de l'activitat armada el 2011, i en la seva dissolució definitiva i entrega d'armes el 2018. Fa una dècada, doncs, que no ens llevem amb la notícia d'un assassinat o un atemptat amb cotxe bomba, i l'esquerra abertzale és avui un actor polític normalitzat. I això, com recorda Rosa Lluch en una entrevista en aquest mateix diari, s'hauria de considerar un èxit i no un fracàs, que és com sembla que ho volen veure alguns a Madrid.

Ernest Lluch, però, va ser molt més que algú que va voler posar el seu gra de sorra en el difícil edifici de la pau. Va ser el ministre de Sanitat que va posar les bases de l'atenció sanitària universal. Va ser un activista antifranquista, fundador del Partit Socialista del País Valencià (on va residir als anys 70), portaveu del grup parlamentari del PSC al Congrés, rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander, doctor en ciències econòmiques per la UB, autor de desenes de monografies i articles, un professor estimat pels seus alumnes, un tertulià cobejat pels mitjans de comunicació per la seva claredat expositiva... L'odi i la barbàrie ens van prendre Lluch fa 20 anys, però el seu llegat i el record de la seva especial figura encara perviu.