El Primer de Maig 200 anys després de Marx

BarcelonaDes del 1889 l'1 de maig és el Dia Internacional dels Treballadors, establert a París pel moviment socialista en record dels obrers morts per la policia tres anys abans a Chicago a causa d'una vaga iniciada aquell dia. La diada es va fixar inicialment com a fita la jornada de 8 hores. Karl Marx, el pensador que havia concebut i proclamat la lluita de classes, havia mort feia poc, el 1883. I la lluita prenia embranzida organitzativa, amb un alt potencial revolucionari.

Ara celebrem precisament els 200 anys del naixement de Marx. I malgrat que el món d'avui té poc a veure amb el dels orígens de la industrialització en la qual ell es va inspirar, la seva manera d'explicar l'economia i les desigualtats ha seguit marcant en bona part fins als nostres dies el debat polític, social i econòmic de fons. Si les seves teories, convertides en ideari comunista, no han quallat, en canvi la seva visió dialèctica de la història sí que ha mantingut la influència. Ara ja no per definir una estratègia revolucionària, però sí per seguir buscant una alternativa al capitalisme més dur, a la recerca d'una justícia distributiva que no vagi en detriment de la llibertat individual. Avui l'hegemonia ideològica està en discussió, i la figura de Marx no n'és aliena.

Aquest dimarts 1 de maig milers de treballadors, convocats pels sindicats, amb el suport d'entitats socials i polítiques ideològicament plurals, tornaran a sortir al carrer, aquí i arreu. Després d'uns anys d'esllanguiment reivindicatiu, assistim a una revifalla del Primer de Maig. La crisi econòmica ha tornat a donar sentit a velles reivindicacions, tant entre els sectors més joves de la població –amb pobres perspectives laborals, clarament inferiors a les dels seus pares– com entre els més grans, que s'han vist expulsats del mercat laboral o que veuen perillar la seva jubilació. Tot plegat ha portat a un renaixement, no del marxisme ni d'un moviment obrer que ha perdut identitat, però sí de l'esperit que els animava: el de qüestionar el sistema econòmic, el de buscar alternatives, el de donar nous horitzons a la idea de progrés, el de despertar consciències sobre una alienació social que avui va més de bracet de la pulsió consumista que de la duresa del treball. Moviments com el 15-M o com el renovat feminisme tenen molt a veure amb aquestes reformulacions ideològiques que estan penetrant en àmplies capes de la població, és a dir, en el que en termes marxistes en diem classe mitjana.

I si baixem al cas concret català, més enllà del dur i complex moment polític, hi ha motius ben reals per al malestar social i econòmic. L'atur i la precarietat salarial segueixen vigents. I, com a conseqüència, tal com publiquem avui al diari, Catalunya és la comunitat autònoma dins l'Estat en què els ciutadans han perdut més poder adquisitiu en els últims cinc anys. Els treballadors catalans tenen un 5,5% menys de capacitat de compra que el 2012, quan al conjunt d'Espanya la pèrdua ha sigut del 2,3%. Si ens remuntem al 2010, la pèrdua per als catalans ha sigut del 10,9%.