L’EDITORIAL

Els museus no són mausoleus, necessiten governances actives

Ara ja ningú recorda que durant anys, abans de la crisi, l’objectiu era que Cultura representés el 2% del pressupost de la Generalitat

La cultura ha sigut la ventafocs durant tota la crisi. Ara ja ningú recorda que durant anys, abans de la crisi, l’objectiu era que Cultura representés el 2% del pressupost de la Generalitat, l’estàndard europeu, i ara que porta anys estancada en el 0,7%, l’objectiu és tan modest que tot just s’aspira a tenir els mateixos diners de fa una dècada. De fet, el pressupost, prorrogat, del que ha disposat el departament el 2019 és de 247 milions, si fa no fa la meitat del que ha tocat enguany a Catalunya a la rifa de Nadal. El 2008 gestionava 389 milions.

Aquestes xifres posen el context a la situació d’emergència que viu la cultura pública a Catalunya. Una precarietat que de rebot afecta també els privats, tant si són entitats com creadors. Tanmateix, més enllà de la inversió pública, el que preocupa és la falta de centralitat de la cultura i la despreocupació respecte als objectius d’ambició, excel·lència i cohesió social que hauria de tenir per al país. I això no és només un problema de diners, que també.

Aquest diumenge ho explicàvem en relació al teatre i la dificultat que tenen algunes empreses i col·lectius per continuar gestionant espais cèntrics per la pressió immobiliària i gentrificadora. I avui expliquem una qüestió encara més complicada, la dels museus públics que estan amb una direcció suplent durant mesos o anys.

És un problema que afecta diverses administracions. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, està pendent de renovar les direccions del Museu Marès i l’Arxiu Fotogràfic per jubilació dels seus responsables, i al gener també es jubilarà el responsable de l’Etnològic. Tal com s’ha anat fent des de fa anys amb altres museus, està previst convocar un concurs per cobrir aquestes vacants. En el cas del Museu d’Història de Catalunya, que depèn de la Generalitat, des del gener del 2016 que hi ha una directora en funcions, una situació que ara també comparteix amb el Museu Arqueològic. Aquí també s’està a l’espera que es puguin fer concursos públics, que és el que recomana el CoNCA i el gruix del sector cultural, perquè, malgrat els dubtes sobre la manera com de vegades es gestionen -les bases molt cops ja determinen qui en serà el guanyador-, aquests concursos asseguren un procés més transparent.

Malgrat que resulta difícil justificar la desídia d’aquestes dues administracions a l’hora d’accelerar el relleu, és una manera de fer diferent de l’habitual a la Diputació de Barcelona. A la seva xarxa de museus hi ha també moltes baixes, com la de la direcció del Museu Marítim o del Consorci del Patrimoni de Sitges, però la previsió és que es cobreixin amb personal funcionari en una convocatòria interna. Tant des de l’Associació de Museòlegs com des del CoNCA han mostrat ja el seu malestar. Sobta que una institució que havia estat pionera en la museologia hagi retrocedit tant i no assumeixi el paper d’innovació i cohesió social que han de tenir avui en dia els museus. Ja fa molt anys que no són mausoleus que poden permetre’s tenir un director funcionari, per molt bo que sigui, durant dècades. Encara que pugui ser complicat canviar la legislació, no hi ha excuses per no adaptar-se als nous temps.