L’EDITORIAL

Amb el patrimoni, la millor rehabilitació és la conservació

Què és el que és original i per tant s’ha de conservar quan es fa una rehabilitació?

L’incendi de Notre-Dame va provocar un fort impacte en les consciències de molta gent perquè en poques hores va desaparèixer un patrimoni que no només els parisencs se sentien seu. El xoc va ser important no sols per la pèrdua, sinó també per la intuïció que era un desastre que s’hauria pogut evitar si s’haguessin dedicat més esforços, i continuats, a la seva conservació.

El cas és que aquell incendi va obrir dos debats importants que transcendeixen el cas concret i ens han estimulat a plantejar el dossier sobre el patrimoni que avui trobareu al diari. El que ara mateix està resultant més mediàtic és el de com cal encarar aquesta rehabilitació. Hi ha els partidaris que es reconstrueixi tal com era quan es va cremar. Però això vol dir, en certa manera, canviar les regles de joc del que ha sigut l’evolució de les catedrals gòtiques històricament. Totes han anat incorporant capes de diferents estils, i si ara tenim una imatge totalment ortodoxa de Notre-Dame com una catedral gòtica és perquè al segle XIX es va imposar una rehabilitació neogòtica que en va canviar la fesomia.

Què és el que és original i per tant s’ha de conservar quan es fa una rehabilitació? El debat és interessant, i cal tenir en compte que hi ha diverses escoles i que el mateix concepte d’original varia en funció de les cultures i les èpoques. Al Japó, per exemple, el santuari xintoista d’Ise és original, però es reconstrueix exactament igual cada vint anys des d’en fa mil tres-cents. I, en certa manera, l’art de les icones ortodoxes té un esperit similar que ha marcat la cultura de l’Europa Oriental, amb la reconstrucció total del nucli vell de Varsòvia, destruït pel nazis, com a emblema. Molts cops pensem que una cosa és un monument històric quan és un autèntic fake patrimonial, que no vol dir que no tingui el seu valor i el seu sentit.

És un tema interessant que se suma al que ara afecta directament la catedral francesa, en què moltes altres veus proposen que la reconstrucció sigui fidel a la història i incorpori elements de l’arquitectura del segle XXI. Un cop s’hagi pres la decisió de quina via s’escull arribarà el moment de decidir què i com es farà, i això també comportarà molts elements de polèmica.

Però el debat més important, i que ens afecta a tots, és sobre com ho fem per conservar el patrimoni i evitar que puguin declarar-se incendis com el de Notre-Dame. La rehabilitació i la conservació han de ser preventives, això ha quedat clar, i de fet en molts temples catalans fa anys que es van fer importants obres, amb inversió pública, per mantenir teulades i elements estructurals. Tanmateix, hi ha molts edificis civils i religiosos que cauen per falta d’inversió en conservació. És aquí on són importants les paraules del prestigiós expert en rehabilitació Giovanni Carbonara, que advoca per donar nous usos, sempre relacionats amb la funció original de l’edifici, com la millor manera de conservar el patrimoni. I no només l’arquitectònic, sinó també -i això dona per a un altre tema- el paisatgístic. Carbonara ens recorda que qui aposta clarament tant pel patrimoni arquitectònic com pel paisatgístic, com la regió del Piemont, en treu beneficis per al conjunt de la societat i per a l’economia de la zona.