L’EDITORIAL

El pilar esquerdat de la divisió de poders i la vaga de la justícia

S’atribueix a l’exlíder socialista i exvicepresident espanyol Alfonso Guerra la famosa fra- se: “Montesquieu ha mort”. Era el 1985 i el PSOE acabava de reformar la llei orgànica del poder judicial per tal que els 20 vocals del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges, fossin escollits pel Congrés de Diputats i no pels mateixos magistrats. Es volia acabar amb el corporativisme entre jutges, amb la preponderància d’un sector ultraconservador heretat del franquisme, i els socialistes es vantaven d’haver acabat amb la divisió dels tres poders a l’Estat.

Aquella reforma va ser polèmica i motiu de conflicte, i ara, 33 anys després, els jutjats de tot l’Estat es preparen per a una vaga de jutges i fiscals per a demà dimarts. Les demandes són les de sempre: més recursos, modernització de la justícia i també millores salarials, però, a més, aquesta vegada se centren en l’exigència de garantir més independència judicial. Els jutges denuncien falta d’independència i la politització dels nomenaments en òrgans com el Tribunal Suprem.

Divuit entitats de jutges i fiscals van a la vaga, doncs, pel mètode d’elecció dels 20 membres del CGPJ, que s’elegeixen per una majoria qualificada de tres cinquenes parts de les cambres: el Congrés i el Senat. Les associacions accepten que els 8 membres que trien les cambres entre juristes de reconeguda competència els triïn els polítics, però demanen poder elegir els altres 12 membres del CGPJ que són jutges de carrera. Els jutges denuncien que el sistema s’ha pervertit i que les cambres només fan de “convidades de pedra”, mentre que la decisió la prenen els partits.

Aquesta vaga arriba amb una imatge deteriorada de la justícia per la judicialització del procés català i per sentències com la de la Manada.

El desprestigi ha arribat, d’una banda, pel revés de la justícia alemanya, l’escocesa i la belga, que no han accedit a extradir Carles Puigdemont ni els consellers Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret, malgrat la insistència i la irritació pública del magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena i de la fiscalia. A més, sense pretendre-ho, s’ha contribuït a la internacionalització del conflicte amb Catalunya.

D’altra banda, tampoc han ajudat gens la malmesa imatge de la justícia espanyola les manifestacions de milers de dones a les portes del Tribunal Suprem o de l’Audiència Provincial de Navarra demanant que s’acabi amb el masclisme a la justícia per la decebedora sentència del cas de la Manada. Aquestes manifestacions van anar seguides de les de centenars de magistrats al davant del ministeri de Justícia en contra de les declaracions del titular Rafael Catalá, que va acusar el magistrat del vot particular del cas de la Manada de tenir “algun problema”. La independència judicial és absolutament necessària en un estat de dret i en una democràcia sana. Caldria un sistema com el nord-americà, anomenat de check and balances, on uns poders vigilen els altres. La intromissió política als tribunals deteriora el sistema.