La pitjor campanya de la democràcia
BarcelonaA una setmana de les eleccions generals ja podem afirmar que aquesta campanya està sent la pitjor de totes les de l’època democràtica, la que ha ofert un nivell més baix i ha degradat fins a extrems mai vistos el debat públic. Aquesta realitat té uns culpables concrets, que són els tres partits de dretes, PP, Cs i Vox, immersos en una estratègia de la crispació i la confrontació que busca guanyar vots apel·lant als instints més baixos, a la rancúnia i a l’odi contra el diferent, contra el que no pensa com ells, siguin socialistes o independentistes catalans, podemistes o nacionalistes bascos.
En el cas de l’extrema dreta, i amb un seguidisme perillós per part del PP, aquesta estratègia s’estén als immigrants, les víctimes de violència de gènere o membres del col·lectiu LGTBI. No hi ha ni una engruna d’empatia en els seus discursos. L’arrogància i la superioritat moral són la seva divisa, i tot es redueix a buscar l’estirabot o el cop d’efecte.
D’aquí una setmana sabrem si aquesta estratègia els resulta suficient per sumar majoria al Congrés de Diputats, però el que ja podem avançar és que darrere seu quedarà un paisatge de terra cremada i una profunda fractura social entre dues Espanyes contraposades.
En aquest context, el paper dels indecisos serà clau en aquestes eleccions. La majoria d’aquests votants dubten entre opcions del mateix bloc (PP, Cs o Vox, PSOE i Podem o ERC i JxCat), i només una estreta franja està entre el PSOE i Cs. És precisament aquest fenomen el que ha conduït cap a una radicalització dels missatges polítics que no és gens bona per a la política i la convivència.
Curiosament, tot i que Catalunya marca la campanya espanyola, aquí les enquestes preveuen un fort càstig per a les opcions que estan jugant la carta de la crispació, com el PP i Cs, que a més poden patir per l’aparició de Vox.
En el camp independentista, JxCat intenta burxar ERC per la qüestió de la llista única, però en general el debat està sent molt més sensat. Tots dos partits (i també els comuns) alerten del perill d’un pacte entre els socialistes i Ciutadans (l’opció preferida per l’establishment) i s’ofereixen com a socis, cosa que resulta curiosa perquè van ser ells els que van precipitar la convocatòria electoral bloquejant la tramitació dels pressupostos.
En tot cas, seria molt important que la ciutadania catalana premiés aquells que ofereixen solucions i rebaixar la crispació, i que demostrés un cop més que una immensa majoria aposta pel diàleg i està en contra del 155. Perquè quedar-se a casa, amb aquest panorama, no hauria de ser una opció per a ningú.
