Sí: són presos polítics. I no: no van fer cap cop d'estat
BarcelonaDavant el dur al·legat final de la Fiscalia en el judici del Procés, cal dir-ho ben clar: els acusats són presos polítics jutjats per les seves idees. I en cap cas es pot dir que van perpetrar un cop d'estat o que van actuar amb violència. Els fets són els fets i no concorden amb les acusacions. Gens. Tècnicament, no se sosté per enlloc l'acusació de rebel·lió defensada pels fiscals, que en la seva intervenció, alhora que negaven tota persecució política, tenyien el propi discurs d'un indissimulable to ideològic, en una espiral increïble.
Cop d'estat? Doncs no. A Espanya només hi ha hagut dos cops d'estat en l'últim segle, i tots dos a càrrec de militars ultranacionalistes espanyols, el general Francisco Franco Bahamonde i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina. Un Franco, per cert, el cos del qual seguirà de moment enterrat amb tots els honors, i per a vergonya de tots els demòcrates, al mausoleu del Valle de los Caídos. Precisament ahir el mateix Tribunal Suprem que jutja els independentistes catalans va decidir suspendre de manera cautelar l'exhumació d'un dictador a qui consideren "cap d'estat des de l'1 d'octubre del 1936". Doncs altre cop no: en aquella data el cap d'estat era Manuel Azaña, president de la República que el colpista Franco va acabar liquidant amb un aixecament armat que va provocar una llarga i sanguinària guerra, a més d'una postguerra revengista i repressiva en què els defensors de la legalitat republicana van ser condemnats per... "auxilio a la rebelión". Sí, ho han llegit bé: rebel·lió.
El fet que un mateix tribunal, i el mateix dia, acusi de cop d'estat uns pacífics demòcrates independentistes que representen milions de votants i freni l'exhumació d'un autèntic colpista violent que tenia, entre les seves obsessions ideològiques, esclafar el separatisme català (en realitat un autonomisme republicà), resulta gairebé obscè i és, en qualsevol cas, perfectament il·lustratiu de certes continuïtats històriques en l'Espanya del segle XXI.
Però tornant pròpiament al judici del Procés, l'intent de convertir els fets d'abans i després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017 en una rebel·lió violenta, com defensen la Fiscalia i Vox (l'Advocacia de l'Estat parla de sedició), suposa un exercici de ficció i contorsió que voreja el ridícul: "El caràcter violent de l'alçament no implica que sigui necessària la violència greu ni armada", va raonar la Fiscalia. ¿Es pot realment concebre un cop d'estat amb violència lleu i desarmada? ¿De què carai estem parlant? ¿I realment algú amb dos dits de front pot acceptar que els acusats formaven part d'una "organització criminal"? Resulta, a més, que, segons el relat dels fiscals, els polítics i activistes socials jutjats són els culpables que les forces policials estatals exercissin la violència contra els votants de l'1-O "col·locats com a escuts humans": en fi, un exercici de distorsió de la realitat –la responsabilitat de la violència s'atribueix als que la van patir– que només es pot entendre des d'una autèntica obcecació ideològica.
