El problema de l'habitatge s'enquista a Barcelona

Ada Colau va arribar a l'alcaldia de Barcelona impulsada per dos fenòmens que ja el 2015 eren especialment preocupants per als barcelonins: el drama de l'habitatge provocat per l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica; i els efectes en la convivència i l'espai públic que provoca el turisme de masses. Tres anys més tard, el consistori ha tingut certa efectivitat a l'hora d'evitar desnonaments, però ha vist amb impotència com el preu de l'habitatge, tant el de compra com el de lloguer, es disparava fins a expulsar molts barcelonins de la seva ciutat.

Així, en l'última enquesta de serveis, l'habitatge ha desbancat el turisme com a principal problema dels barcelonins, un fet inèdit en la història recent, per davant de la inseguretat o l'atur. Ni tan sols en el punt més àlgid de la crisi, l'any 2010, l'habitatge era la primera preocupació, ja que llavors ho era la inseguretat. I ara fa un any el turisme es va enfilar al primer lloc de les preocupacions dels habitants de la capital catalana.

És evident que es tracta d'un problema que no té solució fàcil i obeeix a múltiples factors. A més, es parteix d'un dèficit històric d'habitatge públic, una palanca que en altres països serveix per esmorteir les escalades de preus i controlar les bombolles, a més d'assegurar –almenys a una part de la població– el dret a un habitatge digne i assequible. El govern de Colau ha intentat impulsar l'habitatge de protecció oficial però, com en altres tantes coses, ha topat amb els límits de la realitat. Al setembre va fer públic que dels 4.000 habitatges promesos només n'havia pogut acabar 648, tot i que s'havien iniciat els tràmits per construir-ne 4.644. Tanmateix, la seva mesura de més abast és l'obligació de reservar un 30% de les noves promocions a habitatge públic, que s'ha tirat endavant amb un ampli suport municipal.

El consistori ha celebrat que en el projecte de pressupostos pactat entre el PSOE i Podem s'inclogués la possibilitat de limitar els preus del lloguer en determinades zones. També s'està estudiant la creació de preus de referència de lloguer per incentivar els propietaris amb rebaixes fiscals. Tot i això, l'experiència demostra que sense un potent parc d'habitatge públic de lloguer moltes d'aquestes mesures s'estavellen contra la realitat del mercat immobiliari i dels sucosos beneficis que se'n treuen.

Sigui com sigui, ja no es pot negar que els problemes d'accés a l'habitatge són una amenaça per a un model de ciutat sostenible i equilibrada i que serà un dels debats centrals de la pròxima campanya electoral. Seria bo que les diferents candidatures exposessin quins són els seus plans sobre aquesta qüestió i com pensen evitar la gentrificació dels barris, l'èxode de barcelonins que no es poden ni plantejar accedir a un pis –i potser ni tan sols a una habitació–, el mòbing immobiliari desfermat, les pujades abusives del lloguer, etc. En definitiva, com faran que aquesta sigui una ciutat per a tothom i no només per als que la poden convertir en una ciutat fantasma o en mans dels turistes i l'especulació.