14/04/2019

Qui treu rèdit polític de la provocació?

2 min
El líder de Ciutadans ahir a Errenteria, on els veïns van penjar llaços grocs als balcons.

Aquest primer cap de setmana de campanya per a les eleccions espanyoles del 28-A hem pogut veure imatges tristes i desagradables a Sant Sebastià i a Bilbao, amb motiu de mítings de Vox, i a Errenteria, en un acte de Ciutadans. També a Sevilla, en un acte de la formació taronja, es va viure massa tensió. Com dijous a la Universitat Autònoma de Barcelona per un acte del PP. No és acceptable haver d’assumir que un acte polític electoral hagi d’incloure actituds agressives i fins i tot càrregues policials.

En principi, qualsevol formació política que es presenti en unes eleccions hauria de poder-se explicar lliurement allà on ho consideri oportú, encara que el seu electorat hi sigui residual. I qualsevol ciutadà hauria de poder mostrar el seu rebuig, de manera pacífica i cívica, a una formació política o a una ideologia determinada. Com que això no és el que ha passat aquests últims dies, i com que els incidents s’han produït en actes de les tres formacions de dretes o d’extrema dreta espanyoles, convé aturar-se i analitzar-ho.

En qualsevol campanya electoral les formacions expliquen el seu missatge, però també busquen o aprofiten aquelles imatges que puguin condensar allò que volen oferir als seus votants. I es pot fer en sentit positiu -“Això és el que volem fer si guanyem”- o en negatiu -“Vigila, que això és el que passarà si no guanyem”.

Quan el PP, Vox o Ciutadans fan un tour per Euskadi no treballen exactament per obtenir-hi molts escons, perquè no hi tenen un gran planter; treballen per acostar-se als electors que hi tinguin, sí, però també per obtenir una imatge que els presenti com a “víctimes de la intolerància”, per una foto a vendre als seus electors de zones amb vot consolidat.

Ciutadans té tot el dret de fer un míting on vulgui de Sevilla, però sap perfectament què fa quan munta el seu escenari al punt exacte en el qual des de fa vint anys els republicans d’esquerres andalusos acaben la manifestació amb motiu del 14 d’abril, dia de la República.

¿Els tres partits deixaran de fer aquests actes per evitar que passi res? Segurament no, justament perquè allò que hi passi els generarà un rèdit polític. I a més perquè es troben que no s’hi han d’esforçar gaire.

És molt legítim que algú es pugui sentir ofès, indignat o violentat per determinats posicionaments polítics. Molt més en el context del Procés (i en ple judici). I en el de les lluites del feminisme, del pacifisme, contra la desigualtat o la corrupció o per una mort digna. És evident que també hi ha ciutadans que fan un pas més i consideren que la presència d’aquests partits en un determinat poble, ciutat o espai és “una provocació”. Però vist i analitzat el que ha passat aquest cap de setmana, llegit i escoltat tot el que s’ha escrit i dit de fake news i manipulació, caldria reservar un moment per a la reflexió. Potser el gran problema d’una “provocació” no és tant la seva existència com caure-hi, com oferir a qui ofèn, indigna o violenta exactament allò que ha vingut a buscar. I gairebé de franc.

stats