La responsabilitat històrica de Pedro Sánchez

Per saber si Sánchez té talla d'estadista caldrà veure què fa amb Catalunya

Pedro Sánchez ja és president del govern espanyol. L'home que va ser foragitat de la secretaria general del PSOE pels 'barons' del partit i que va recuperar el càrrec gràcies al suport dels militants a les primàries ha aconseguit una fita que fa només unes setmanes semblava impossible: fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa. Ho ha aconseguit gràcies a una maniobra audaç i arriscada però que tenia un fonament molt sòlid: la sentència del cas Gürtel, que dona per provada l'existència de la caixa B del PP i d'un sistema de corrupció generalitzat que tenia la seu de Génova, i en concret el despatx del tresorer Luis Bárcenas, com a epicentre. En aquest sentit, una de les coses importants que van passar ahir és el vot de Ciutadans al costat del del PP per salvar Rajoy, un gest que tira per terra el discurs regeneracionista d'Albert Rivera i desemmascara la seva veritable naturalesa. Cs ja no podrà presentar-se mai com un partit equidistant, perquè ja ha triat.

Com sempre que passa quan l'esquerra espanyola arriba al poder, Sánchez ha generat unes expectatives de canvi que seran difícils de complir, sobretot tenint en compte la fràgil i diversa majoria que l'ha ajudat a ocupar el càrrec i que només pot comptar, d'entrada, amb el suport dels 85 diputats del PSOE. La part més fàcil serà el desmuntatge d'algunes de les lleis més regressives aprovades pel PP en matèria de drets civils ('llei mordassa') o drets laborals. Molt més difícil serà que pugui articular majories per aprovar lleis o, no cal dir-ho, uns pressupostos. El seu partit haurà de ser molt persuasiu i desplegar grans habilitats negociadores per poder obtenir suports.

Però sens dubte allà on Pedro Sánchez se la juga, allà on tindrà l'oportunitat de demostrar si té talla d'estadista o no, és en la resolució del conflicte català. Ell mateix ha admès que es tracta d'un conflicte de naturalesa política que necessita una solució política. Doncs bé, Sánchez ho tindrà molt fàcil per marcar distàncies respecte al seu antecessor. El primer pas ha de ser, un cop aixecat el 155, retornar a Catalunya totes les competències que li van ser usurpades i també eliminar la vigilància extra a què té sotmeses les seves finances des del 2015.

En segon lloc, rebre el president Torra a la Moncloa i iniciar un diàleg franc i sense condicions que permeti començar a recuperar les relacions institucionals. La discrepància ideològica no pot portar a demonitzar l'independentisme, com, per cert, havia fet el senyor Sánchez en algunes declaracions totalment impròpies. En tercer lloc, el nou president espanyol hauria de mostrar empatia amb el patiment dels presos polítics i prendre mesures perquè des de la Fiscalia General de l'Estat es reclami la seva posada en llibertat. Aquest, sens dubte, seria un gest que ajudaria a desescalar el conflicte i portar-lo a un escenari més governable.

Com es veu, no se li demana res que estigui fora de la llei ni que sigui forassenyat, sinó que depèn exclusivament de la voluntat política. Si de veritat Sánchez vol emprendre un camí de resolució del conflicte, ha de començar fent aquests senzills passos per responsabilitat històrica. Si no ho fa, caldrà arribar a la conclusió que, com ja ha passat abans amb altres líders espanyols, totes les expectatives generades al seu voltant eren completament injustificades.