Refugiats: deportacions o expulsions a Turquia?

Dilluns 4, Grècia va començar a expulsar (algú entén que és deportar) refugiats a Turquia. Com a ciutadà de la Unió Europea no m’acabo de creure el contingut de la declaració, acord o tractat internacional entre el Consell Europeu de la Unió i l’estat turc presidit pel Sr. Erdogan. En virtut d’aquest acord, Europa considera Turquia un estat segur, quan de fet Turquia no va acceptar totalment el Protocol de Nova York de 1967, que estenia el concepte de refugiats als que ho són després de 1951 i fora d’Europa. En virtut d’aquesta no-ratificació, Turquia podria retornar els refugiats a Síria, l’Afganistan o l’Iraq.

Ja els previnc que, malgrat els meus coneixements en matèria de dret internacional públic, no sé com qualificar jurídicament la declaració del 18 de març ni, encara menys, com se’n garantirà el compliment. En l’acord es fa referència al tracte “humanitari” que Europa ha de dispensar als sol·licitants d’asil i als refugiats provinents o fugits de la guerra de Síria, així com al seu assentament en territori turc o als camps de refugiats regentats per aquell estat dins o fora de les seves fronteres, fins i tot dins de Síria o l’Iraq, ja que la frontera és permeable. Com és sabut, per dur a terme aquesta tasca humanitària la Unió ha compromès una donació a Turquia de fins a 6.000 milions d’euros.

El comunicat de premsa del Consell Europeu (144/16) anunciant l’acord diu que el compromís és un pla d’acció conjunt sorgit de les reunions iniciades el 2015 “per aprofundir en les relacions entre Turquia i la UE, així com per tractar la crisi migratòria” (sic). Fixin-se que no es parla ni de refugiats ni de peticionaris d’asil, sinó que se’ls tracta com a immigrants irregulars que han entrat il·legalment en territori de la Unió. Aquest canvi de denominació ha fet fortuna a Europa, ha entrat en el llenguatge dels polítics europeus i ha contaminat una part de l’opinió pública, que avui s’atreveix a dir -sense rubor- que els refugiats s’han transformat en emigrants econòmics irregulars, i que, per tant, cal aplicar-los les lleis d’estrangeria i immigració. Parlem de lleis que permeten expulsar els estrangers irregulars sense distinció de tot l’espai Schengen. Encara pitjor: l’opinió pública parla de “deportar-los”, en un ús erroni i tendenciós del terme.

Tot plegat és una perversió del sistema jurídic i del llenguatge, un festival de despropòsits en el marc del qual es fan servir uns instruments que no són els adequats per justificar unes polítiques i unes conductes il·legals i no constitucionals contra uns refugiats no desitjats. Per corroborar-ho, tres precisions.

A) L’estatus d’asilat i refugiat està emparat pel dret internacional dels drets humans i, concretament, pel Conveni de Ginebra i el Protocol de Nova York de 1967. Els estats de la UE tenen l’obligació d’admetre i estudiar la petició d’asil cas per cas; d’acollir-los mentre es resol l’expedient amb totes les garanties jurídiques, i, sempre, estan obligats al non refoulement, a no retornar-los al país d’on fugen o a un país que no sigui considerat segur. No són possibles tampoc les expulsions col·lectives.

B) Les lleis que regulen la immigració regular o irregular (mai s’ha de fer servir l’expressió “immigrant il·legal”, ja que ningú es il·legal) són normes internes que controlen i protegeixen el mercat de treball nacional, les fronteres de l’estat i l’ordre públic. L’expulsió dels estrangers irregulars o immigrants irregulars sobrevinguts és legal. Es pot fer mitjançant les figures d’expulsió, devolució, retorn o prohibició d’entrada, sempre amb les garanties jurídiques previstes constitucionalment. Mai mitjançant les devolucions en calent, com ha passat a Ceuta i Melilla.

C) L’expressió deportació la considerava eradicada del nostre llenguatge des de la Segona Guerra Mundial. Nosaltres coneixem la història, hem vist les pel·lícules i els documentals que fan referència al període nazi, als casos d’Armènia, Sibèria i Crimea. Els nostres pares i avis van viure aquestes “deportacions de jueus, gitanos, comunistes o homosexuals als camps d’extermini” o directament van ser testimonis de la pràctica del genocidi. No es tractava d’expulsions. La deportació està considerada per l’Estatut del Tribunal Penal Internacional un crim de lesa humanitat.

Sembla que els nostres caps d’estat tinguin un atac d’amnèsia col·lectiva de la història recent a Europa i de les obligacions i responsabilitats contretes internacionalment, que prohibeixen expressament l’expulsió col·lectiva d’asilats i refugiats i també la seva deportació. És un menyspreu als drets humans que les nostres Constitucions, Tractats de la Unió i convenis ens obliguen a respectar. L’incompliment per acció o omissió d’aquells instruments i normes fan que els actes comesos siguin il·legals i que comportin una responsabilitat internacional.

No fa gaire encara ens preguntàvem què havien fet els alemanys i altres països per evitar l’Holocaust i les deportacions en massa. Avui, l’any 2016, com a europeu i defensor dels drets humans de tothom i a tot arreu, estic avergonyit. No sabré què respondre als meus néts, als meus alumnes ni a les generacions futures quan em preguntin: “avi”, o “professor”, “vosaltres que coneixíeu i vèieu a la televisió aquestes violacions denigrants dels drets humans contra els refugiats en una Europa que es vantava de ser un espai de justícia, llibertat i respecte als drets humans, ¿què fèieu per evitar-ho?”

Vostès ho sabrien respondre?