Ordre i progrés?

L’estratègia populista contribueix al descrèdit de les institucions des de l’antipolítica

L’elecció de Bolsonaro a Brasil colpeix i ens ha de fer pensar. Estimo la cultura brasilera i la seva gent, i admiro la seva història i tradicions, en particular la llarga lluita per la igualtat d’una societat enormement diversa. Per això m’impacta que un candidat d’extrema dreta que defensa la tortura n’esdevingui president.

La bandera del Brasil du el lema “Ordre i progrés”, i això és el que ha venut Bolsonaro: només la imposició de l’ordre possibilitarà el progrés. L’estratègia populista no és nova: contribuir al descrèdit de les institucions des de l’antipolítica i presentar-se com qui les pot arreglar amb autoritat, propostes immediatistes i suposada independència de l’establishment. Com Putin, com Trump, com Salvini.

El nou populisme s’adapta a les realitats diverses de cada societat, però té molts elements en comú amb el que Umberto Eco va indicar que eren trets d’identitat del feixisme: rebuig al pensament crític, masclisme i homofòbia agressius, treure profit de la frustració social i alimentar-la, generar por i odi a la diferència, xenofòbia subtilment centrada en persones pobres, i enaltir la força i la mà dura defensant la impunitat de policia i exèrcit.

Mà dura i seguretat. Des de l’atac a les Torres Bessones el 2001, arreu s’han reduït drets i llibertats civils per augmentar la seguretat. I alhora aquesta involució democràtica ha coincidit amb l’increment més important de la història de la capacitat tecnològica d’envair la privacitat de la ciutadania. Cap règim totalitari hauria ni somniat a disposar dels instruments que avui permeten controlar la nostra intimitat.

El populisme creix per la por que ell mateix alimenta davant la complexitat

Al mateix temps, els nous populismes ataquen amb ràbia la llibertat d’expressió, sigui amb lleis mordassa (4/2015) i la seva aplicació, sigui amb fiscalies i jutges parcials, sigui ofegant la independència dels mitjans de comunicació públics o atacant-los, sigui promovent denúncies anònimes contra mestres –com han fet PP, Cs i Vox a casa nostra o la ultradretana AfD a Alemanya.

La batalla per frenar aquesta involució democràtica es dona al nivell local. Fa uns dies vaig anar amb Ruben Wagensberg a fer un recorregut pel Raval organitzat per l’Espai de l’Immigrant, que lluita contra l’estigmatització del barri on he viscut prop d’una dècada. Ateneus culturals, converses amb immigrants recents, grups de ciutadans organitzats, tots amb ganes de millorar les condicions de vida. El mateix vespre, en canvi, Manuel Valls s’hi passejava alimentant l’estigma, tot prometent que “la seguretat serà la seva prioritat absoluta”.

El populisme creix per la por que ell mateix alimenta davant la complexitat. Molts votants de Bolsonaro estan convençuts que mai no es podrà fer res per lluitar contra la marginalitat del barraquisme de les faveles. I per això donen per inútil tota acció de canvi social i, oblidant-se d’aquelles vides, només demanen policia que les mantingui a ratlla: l’ordre que generaria progrés. El que poca gent sap és que la divisa de la bandera de Brasil prové del positivisme de Comte: “L’amor com a principi, l’ordre com a base, el progrés com a fi”.

La idea que l’amor ha de ser el principi de totes les accions individuals i col·lectives implica empatia, reconeixement de l’altre, dignitat, convivència: la base dels drets humans. I aquests elements culturals s’adquireixen en una educació que doti els nois i noies, com diu la Unesco, de la responsabilitat de la llibertat. Just per això, al Brasil i a casa nostra el populisme lluita contra la introducció dels valors de ciutadania democràtica a l’escola. Perquè, citant Freire, en educació la neutralitat tampoc no existeix: el que hi ha són enfocaments ideològics inclusius, com els drets humans, i enfocaments excloents, que opten per segregar i marginar.

Els populismes que amenacen les nostres democràcies volen fer creure que el progrés vindrà de l’ordre autoritari i d’arraconar els qui pateixen. I en societats diverses com la nostra, on la complexitat dels problemes no permet solucions simples, hem de dir alt i clar que avançar cap a un estat policial mai no generarà progrés: ho farà invertir en una veritable educació de qualitat per a tothom, crear espais de convivència i inclusió, lluitar contra la desigualtat i apostar per un desenvolupament sostenible que generi benestar en cada societat, en cada barri.