26/07/2017

Fer irreversible la transformació educativa

4 min
Fer irreversible  la transformació educativa

Fa poc més d’un any, equips directius de vint-i-cinc centres educatius de característiques diverses que són referents de pràctiques d’aprenentatge avançades i de formació per a molts altres centres i milers de docents es presentaven davant la premsa amb responsables de diverses institucions per donar a conèixer una atípica aliança per un sistema educatiu avançat: Escola Nova 21. La iniciativa naixia seguint la crida de la Unesco el 2015 per promoure una transformació educativa a través d’aliances de diversos sectors. En tres anys, explicàvem, el programa es proposa generar una presa de consciència sobre la necessitat de la transformació educativa i de com es concreta, i articular coneixements i procediments existents i crear-ne de nous per fer aquesta transformació possible, des d’un procés de treball conjunt i col·laboratiu que abasti des de cada escola el conjunt de la societat. El suport de la consellera Meritxell Ruiz i del secretari Antoni Llobet i la cooperació amb el món local han estat molt importants per facilitar-ho.

No era casualitat que el programa nasqués de la mà de centres i professionals que fa anys que neden contra el corrent de la inèrcia immobilista, tot i que ho facin en la direcció del segle XXI, del qual ja hem recorregut disset anys. Si la transformació educativa és possible, si la van poder albirar com a possible fa un segle la generació de les nostres àvies, si la van intentar reprendre contra el tardofranquisme la de les nostres mares, és perquè no abandonaven el somni d’una escola que nodreixi la il·lusió per aprendre i créixer de tots i cadascun dels infants. I si avui és possible per al conjunt del sistema educatiu és perquè, més enllà dels docents i el seu compromís, més enllà dels centres i el seu esforç, aquest somni està esdevenint també el somni de tota la nostra societat.

Jaume Carbonell parlava d’aquestes tres primaveres pedagògiques, i apuntava l’esperança que aquesta tercera que estem vivint, finalment, se’n surti a l’hora d’aconseguir canviar el conjunt del sistema. Aquesta és la raó de ser d’Escola Nova 21, una iniciativa temporal per reforçar la feina ja existent que persegueix l’actualització del sistema educatiu i de cadascun dels centres. No és, doncs, un programa per explorar o experimentar iniciatives educatives que ningú hagi fet abans, sinó per generalitzar el que ja sabem que és adequat i funciona, gràcies a les evidències i al coneixement existent, per aportar a infants i joves un aprenentatge rellevant i amb sentit.

La rellevància i el sentit de l’aprenentatge que hem de voler radica, primer de tot, en el propòsit de l’educació: el desenvolupament de competències per a la vida des d’una visió humanista. Com diu la Unesco, les competències són la capacitat d’emprar els coneixements (informació, conceptes, habilitats, actituds i valors) en situacions reals i específiques. Per això només es pot parlar de desenvolupament de competències quan comporta l’adquisició de coneixements de manera significativa i funcional. Això és el que fan les metodologies amb enfocament globalitzat –com el treball per projectes–, que permeten analitzar els problemes, les situacions i els esdeveniments dins un context i en la seva globalitat, com ho fem en la vida real.

Justament, el director del primer informe sobre educació de la Unesco (1972), Edgar Faure, hi deia: “Ja no es tracta d’adquirir, aïlladament, coneixements definitius, sinó de preparar-se per elaborar, al llarg de tota la vida, un coneixement en constant evolució i aprendre a ser”. Han passat 45 anys des d’aleshores, i pel mig la irrupció d’internet, el canvi tecnològic exponencial, i els grans reptes globals per a un desenvolupament sostenible i equitatiu. Que avui encara debatem l’actualització educativa que ja el 1972 proclamava la Unesco i que fa cent anys la Mancomunitat i la Generalitat republicana promovien és un indicador de les inèrcies paralitzants que frenen la nostra societat.

La transformació educativa és imprescindible per donar resposta a les necessitats de la nostra societat i dels qui la componem, en tant que individus, ciutadans, i professionals. Per posar-ne alguns exemples: la connexió permanent ja defineix les nostres vides, en positiu i en negatiu; el volum d’informació creada des de l’inici de la humanitat fins al 2003 equival a la que avui generem cada dos dies; prop d’un 50% dels llocs de treball existents es podran automatitzar en les pròximes dues dècades; el 65% dels infants d’educació primària treballaran en feines encara inexistents; la genètica avançada comportarà reptes que els ciutadans avui no estem capacitats per debatre; la transformació del model productiu requerirà un nou pacte social per evitar el creixement de la desigualtat, l’atur i la pobresa cronificada.

Creure que tots aquests elements no tenen a veure amb el debat del què i el com cal aprendre a l’escola és d’una gran irresponsabilitat. El repte de l’educació segueix sent capacitar les generacions que ens segueixen perquè visquin vides completes amb dignitat, benestar i llibertat, i donin la millor resposta a cada itinerari vital i als reptes de la vida en comú, que avui concreten els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Però aquesta necessària transformació educativa no és irreversible: la força de la inèrcia és gran, aquí i arreu. Per això, només des de la presa de consciència, la feina en comú i l’assumpció de decisions i responsabilitats a tots nivells podrem donar resposta a aquest repte del qual depèn el futur de la nostra societat.

stats