A favor dels debats electorals (malgrat tot)

Malgrat les seves carències, els debats són un mecanisme d’higiene necessari

Després de tres nits seguides en una setmana, i del consegüent empatx electoral, moltes persones es pregunten si realment calen els debats dels candidats. En principi es veuen com a decisius, però a l’hora de la veritat els espectadors es troben, més que amb un debat real, amb un seguit de monòlegs en què els candidats de cada partit tendeixen a mostrar-nos la seva pitjor cara, enmig de provocacions tant als contrincants polítics com a les audiències i a l'electorat.

No som els primers a qüestionar la funció d’aquests debats. Als Estats Units, on hi ha una llarga trajectòria de dialèctica política, s’ha vist que el seu impacte en les eleccions és més aviat baix. Es calcula que al llarg de les últimes quatre dècades les enquestes van variar en poc més de 2 punts percentuals després dels debats presidencials. A Alemanya o Austràlia les dades ens diuen el mateix. Un debat aconsegueix moure les previsions electorals entre un 1 i un 2 per cent. Fins i tot tenim l’experiència del cas espanyol. L’any 2011, quan Rajoy i Rubalcaba es disputaven el govern, només un 2 per cent dels ciutadans van declarar que el debat els havia ajudat a decidir el seu vot.

Sens dubte, un efecte limitat. Però, en el context d’incertesa en què ens trobem, aquest petit percentatge pot tenir efectes importants. Per exemple, es calcula que en unes trenta províncies l’últim escó es decidirà per diferències del voltant de l'1 per cent dels vots. L’any 2016, només la meitat d’aquestes províncies es trobaven en una situació similar, i per a quinze més la diferència va ser inferior a un 3 per cent. Nous partits han entrat en joc i, com deia l’economista liberal francès del segle XIX Jean-Baptiste Say, tota oferta acaba creant la seva pròpia demanda. La llei dels mercats està en joc, i, en augmentar l’oferta, per a alguns votants ara és més difícil decidir el seu vot.

Amb uns nivells de desigualtat o pobresa infantil com els que patim, no ens podem permetre uns polítics que no posin sobre la taula mesures concretes

Per tant, és probable que en aquestes eleccions els diferents debats siguin més rellevants per determinar els resultats electorals. Tant els debats que veiem a la televisió, com també aquells que es viuen diàriament a les xarxes socials. I el problema d’aquests últims és que no estan moderats per cap periodista independent, ni compleixen cap criteri que pugui assegurar l’oportunitat de tots els candidats de dir-hi la seva.

I potser és en aquests criteris en el que hauríem de parar-nos a pensar. El dubte no és si fer o no debats televisats, sinó com fer-los. L’objectiu d’un debat polític hauria de ser donar l’oportunitat als electors de conèixer millor els candidats de cada partit, què pensen de diferents problemàtiques, quines mesures proposen o amb qui voldrien compartir govern o polítiques. És la primera part d’un contracte, que es tanca el dia de les eleccions amb el vot. És l’inici d’un procés de transparència i rendició de comptes.

Però, què és el que ens hem trobat aquesta setmana davant les nostres pantalles? Un teatre de gestos, provocacions i fotos emmarcades. Un exercici d’escapisme. Si se li pregunta a un candidat sobre la pujada de la prestació d’atur, no contesta si li sembla adequada o no, sinó una generalitat com ara que la millor política és crear ocupació. En una societat que viu encara els efectes d’una brutal crisi econòmica, amb uns nivells de desigualtat o pobresa infantil com els que patim, no ens podem permetre uns polítics que no posin sobre la taula mesures concretes.

Sens dubte, al llarg d’aquests dies hem vist millors i pitjors exercicis de periodisme polític, debats en què els candidats oferien un míting als seus votants i d’altres en què se’ls feia ser propositius i se’ls dirigien preguntes concretes. En alguns casos, situacions més semblants a una picabaralla entre adolescents que no pas a una discussió raonada entre persones que aspiren a la presidència d’un país. El risc, en aquests casos, és que el debat no aconsegueixi res més que mobilitzar l’abstenció.

Malgrat les seves carències, hem d’entendre els debats polítics com una oportunitat que tenim els ciutadans de saber a qui donem el nostre vot. De posar diferents candidats davant les mateixes preguntes, forçant-los a dialogar entre ells. Siguin rellevants o no per decidir el nostre vot, o afectin significativament o no els resultats electorals, els debats són un mecanisme d’higiene necessari per garantir el bon funcionament d’una democràcia plena i informada.