06/12/2018

D'on han sortit els vots de Vox?

3 min

Diumenge passat 400.000 persones van votar a Andalusia un partit que defensa, entre altres coses, la sobirania nacional davant Europa i acabar amb l’estat de les autonomies, l’expulsió dels immigrants i la fi del feminisme o del que ells anomenen “ideologia de gènere”. Un partit que defensa, amb orgull, i com si es tractés d’una batalla militar, el concepte de “fatxa”, i que crida tots els incompresos a unir-se a les seves files. Un partit que acaba amb el que es deia que era una anomalia espanyola: l'absència d'una ideologia d'extrema dreta articulada en un sol partit rellevant. És un discurs tan perillós que ens obliga a preguntar-nos: d’on han sortit aquests vots?

Andalusia, bastió socialista, ha vist en l'última dècada com el nombre de votants del PSOE es reduïa en cada elecció regional. Votants que, des de fa deu anys, pel cansament de les mesures dutes a terme –o no– per la Junta d’Andalusia, o pel rebuig dels escàndols de corrupció, han marxat a altres partits o han deixat de votar. Dins l’esquerra, Endavant Andalusia tampoc ha sabut mobilitzar els seus votants potencials. El PP viu també una caiguda espectacular, amb uns rivals, Ciutadans i Vox, que se li enduen una gran part dels votants de dretes. Són els dos únics partits que, respecte a les eleccions anteriors, així com les generals del 2016, han guanyat votants. Una dreta que, en el context andalús, al fragmentar-se cada cop es va fent més forta.

Malgrat la baixa participació no podem culpar l’abstenció dels resultats obtinguts. El fet que votessin un 59% dels andalusos amb dret a fer-ho, quatre punts per sota de les últimes eleccions autonòmiques, entra dins la normalitat d’uns comicis així. I la gran sorpresa d’aquestes eleccions ha estat, sens dubte, Vox. Un partit d’extrema dreta, ultranacionalista i xenòfob, que es va fundar el 2013 però que fins a aquesta setmana havia tingut una presència marginal a les eleccions generals o europees. I què tenen d’especial aquestes eleccions andaluses? Que són les primeres a Espanya després de la moció de censura del govern de Sánchez i, sobretot, les primeres després de l'1 d’Octubre.

La ciutadania espanyola no és avui menys tolerant o més xenòfoba que fa uns anys. Les dades també revelen que dona un suport cada cop més gran a una societat igualitària, i que cada cop més espanyols es declaren feministes. Per tant, malgrat que alguns votants de Vox puguin ser-ho perquè senten amenaçats els seus drets davant les dones o els immigrants, cal tenir en compte que els dos vencedors d’aquestes eleccions –Cs i Vox– tenien la unitat d’Espanya com a gran missatge electoral.

Vox ha sabut també capitalitzar el desencant amb els partits tradicionals, la preocupació per la corrupció, així com un creixent grau d’insatisfacció amb la política. El mateix que va passar amb Podem i Cs. Partits nous, amb promeses de canvi, que van tenir un èxit inicial no previst a les enquestes. Però, sobretot, el nacionalisme espanyol ha trobat en el Procés el seu cavall de Troia. L’aprovació de les lleis del referèndum i de ruptura, així com la votació de l'1 d’Octubre i la resposta de l'Estat, va forçar tots els partits d’àmbit estatal a posicionar-se respecte a l’independentisme català. I en aquesta carrera, Cs i ara Vox han trobat, en un discurs cada vegada més dur i en un missatge recentralitzador i unitari, una forma d’aconseguir vots. La polarització de les posicions davant el Procés ha possibilitat que un moviment radical, defensant la suspensió de l’autonomia catalana i també la creació d’un únic Parlament per a tot Espanya, trobi un espai en el nostre sistema de partits. L’aliança entre el PSOE, Podem i els nacionalistes per desbancar Rajoy de la Moncloa ha encès encara més les actituds dels votants més conservadors.

Tant en el tema català com en altres polèmiques –per exemple, la immigració o la igualtat de gènere– la radicalització dels discursos i la ridiculització de l'oponent ens porta a una espiral on discursos extrems poden tenir cada cop més èxit. Són massa els polítics que, amb la complicitat d’alguns mitjans, han creat un camp de mines dins el debat públic que porta a extremar les posicions i les discussions particulars. Aquells que de forma més agressiva s’oposen a Vox, dient-los feixistes i parlant dels temes que ells volen posar a l’agenda (en comptes de, per exemple, parlar de polítiques de benestar), estan alimentant aquest partit d’ultradreta. Vox recull el vot dels que se senten orfes polítics, però pot ser conseqüència de tots nosaltres.

Elena Costas és economista i editora de 'Politikon'

stats