Un passeig pel Tàmesi (1)

Totes les trames, traïcions, revolucions, decapitacions i els nombrosos drames que omplen la història anglesa tenen un protagonista que sol quedar-se sempre a peu de pàgina: el Tàmesi

Londres torna a estar al centre de l’atenció per circumstàncies desafortunades. Altre cop, com ja va passar en els atemptats del 2005, la flegma britànica s’ha imposat: la gent aixeca el cap, serra les dents i se’n va a treballar.

Amb aquest mateix esperit, intentant que els terroristes no trastoquin la nostra societat, he pensat, amics lectors, proposar-vos un passeig per Londres, passant per la vora de Westminster, un dels principals símbols mundials de la democràcia moderna -el primer president de la Cambra dels Comuns data del 1376-. Des de llavors, totes les trames, traïcions, revolucions, decapitacions i els nombrosos drames que omplen la història anglesa tenen un protagonista que sol quedar-se sempre a peu de pàgina, amb poc protagonisme: el Tàmesi. És per això que us convido a fer-hi un petit passeig perquè compartiu no només el nostre dolor sinó també el nostre orgull per la societat moderna que hem aixecat, assentada sobre uns valors comuns de respecte i democràcia. Londres som tots.

Tot va començar quan els romans es van assentar on ara hi ha el London Bridge, a l’est de Londres, i van fer d’aquesta zona el primer nucli urbà. El desenvolupament comercial va venir de la mà de l’augment de la població, i van establir mercats i punts d’intercanvi de mercaderies a la mateixa zona. La resta eren camps de pastura, molt allunyats de l’activitat, però és per on començarem.

Fulham Palace és un dels molts palaus que trobem al Tàmesi, des del mateix Windsor -un dels castells de la reina- fins a la Torre de Londres, passant per Lambeth Palace (seu de l’arquebisbe de Canterbury) o el mateix Westminster. Reis i reines, bisbes i polítics han afavorit durant els segles el fet de ser prop del riu, perquè era la manera de tenir a l’abast les mercaderies i l’intercanvi de béns. De fet, el tram de riu entre Westminster i Oxford uneix tota la classe alta britànica: van a les escoles privades de l’oest de Londres o a Eton, al costat de Windsor, estudien a Oxford, viuen a l’oest de Londres, a Chelsea o Fulham, formen part dels clubs de rem de Putney o Richmond, van a les regates de Henley a l’estiu, visiten els avis a Marlow i treballen a la City (si són banquers), a Temple (si són advocats) o a Westminster (si són polítics). Però sempre al costat del riu.

Prop de Fulham Palace ens hem de desviar per esquivar el Hurlingham Club, un selectíssim club esportiu obert el 1870 que té accés propi al riu, gran símbol del classisme imperant encara a la societat britànica -els membres prenen el te mirant el riu, i els altres han de fer la volta.

Continuem fins al Chelsea Harbour, un nou complex residencial i comercial per a qui es pugui permetre els dissenys més exclusius -encara que només per curiositat, val la pena visitar el Chelsea Design Centre: aquí és on deuen venir els lords i les ladies a decorar els seus salons de fusta amb elements colonials com ullals d’elefant o màscares africanes.

Un cop passat l’Albert Bridge, el de les llumetes, trobem el Royal Hospital Chelsea, seu del famós Chelsea Flower Show, el Wimbledon de l’horticultura. Cada maig milers de persones visiten aquesta festa floral, sovint criticada per ser el lloc de trobada de banquers i altres elits més que un fòrum real de plantes i flors. L’ambient és extremadament selecte.

A Londres la política es fa en un espai reduït perquè és així com s’educa i es negocia: es diu que un va dels quadrilàters d’Eton als d’Oxford, i després als del Parlament a Westminster

Seguim per Pimplico i la Tate per entrar a Westminster i els seus voltants, seu del govern britànic, els principals partits polítics, una gran part dels ministeris, l’abadia de Westminster i l’escola del mateix nom, privada i caríssima, on s’ha educat, per exemple, Nick Clegg, vicepresident del govern Cameron. Tot està junt i atapeït. Són edificis més aviat baixos, sovint amb un quadrilàter al mig, tipus claustre. Res a veure amb l’opulència nord-americana o la dispersió de Madrid, on els ministeris estan repartits per diferents punts de la capital. A Londres la política es fa en un espai reduït perquè és així com s’educa i es negocia: es diu que un va dels quadrilàters d’Eton als d’Oxford, i després als del Parlament a Westminster, però sempre en espais reduïts perquè, en el fons, la política britànica és qüestió de dialèctica i eloqüència: no es tracta tant de fer com de guanyar debats al Parlament -per això s’asseuen els uns al davant dels altres i no en semicercle, com a la gran majoria de països-. I, per descomptat, després de les disputes més acarnissades sempre hi ha lloc per a una bona encaixada de mans i una pinta al pub, i tan amics. Això es fa a Westminster i als camps amateurs de futbol al Hackney Marshes. Purament British.

A la City, poc més enllà, veiem llums a les oficines ben passada la caiguda del sol

Continuem pel riu fins a Temple, seu de dotzenes d’advocats, intel·ligentment col·locats entre el poder polític (Westminster) i l’econòmic (la City). En temps d’eufòria econòmica sembla que la City tingui més pes en la societat britànica, mentre que en temps difícils els polítics acostumen a tenir més notorietat. Però els advocats, al bell mig, sempre en surten beneficiats, perquè treballen per als uns i per als altres. Aquesta estabilitat fa que vegem pocs cotxes (de gent treballant) a Temple un divendres a la tarda. Potser ja són a les cases de cap de setmana que tenen als Cotswolds. A la City, poc més enllà, veiem llums a les oficines ben passada la caiguda del sol.

Passem pels gratacels del segon centre financer mundial, després de Nova York. Al llarg dels segles aquest espai ha evolucionat però sempre amb el comerç com a motor de tot el que s’hi fa. Els romans hi intercanviaven oli, pa i vi; els medievals van començar a desenvolupar-hi oficis (encara tenim els edificis que feien servir com a seu, avui utilitzats per a conferències); després va venir la banca tradicional -la del frac i els bombins-, i ara tenim la banca financera i d’inversió. En el fons sempre s’ha fet el mateix: comprar barat per vendre car.

És interessant destacar la distància entre la City i Westminster, símbol de la separació de poders en la societat britànica i reflex d’un equilibri que manté les dues parts mútuament vigilades: una situació saludable i preferible a la concentració de poder que tenim a Espanya, on la relació entre el poder polític i l’econòmic sembla incestuosa; sovint estan concentradíssims -com podem comprovar mirant la llotja del Bernabéu-. Aquí aquest matrimoni no existeix: cadascú va a la seva.

El passeig a partir d’aquí es pot seguir en bici o vaixell, passant pels docks o les entrades on els antics vaixells de mercaderies amarraven, ara reconvertits en apartaments de luxe, i també deixant enrere la Torre de Londres, atapeïda de turistes. A Wapping hi trobem pubs que porten segles servint cervesa, i a Canary Wharf hi veiem una City 2 sense cap vida però funcional. Entrem ja a la part final del recorregut, més lletja i industrial però plena d’història: aquí és on atracaven els vaixells de mercaderies que van fer de Londres un centre comercial mundial.