S’ha acabat el bròquil (econòmic)

Esgotats i criticats, els bnancs centrals han dit prou

El nou govern espanyol parla molt del “problema català” i de la gran oposició que tindrà durant aquesta legislatura. Però a mi m’agradaria ressaltar un problema encara més gran però del qual ningú parla: sembla que als governs de tot el món se’ls està acabant el coixí financer de què els bancs centrals els han proveït des de fa quasi una dècada -i al qual ens hem acostumat tots-. Ara, però, ens treuen la catifa de sota els peus, i els polítics s’hauran d’espavilar, i molt.

L’economia internacional està canviant de narrativa: des de la crisi del 2007-2008 els bancs centrals dels Estats Units, Europa i el Japó han estat injectant enormes quantitats de diners al sistema financer amb l’objectiu de reactivar l’economia. Primer van rescatar els bancs, després van començar a comprar deute públic i després fins i tot van comprar renda fixa d’empreses privades. Tot són actes sense precedents en la història d’aquestes institucions, tradicionalment centrades a vigilar que els preus no es disparin, perquè això crea una gran inestabilitat. Però des de la crisi, els normalment ultradiscrets bancs centrals han guanyat un gran protagonisme: i no només perquè ara tots sabem qui són Janet Yellen, Mario Draghi o Haruhiko Kuroda, sinó perquè en ells ha recaigut la responsabilitat de reactivar l’economia mundial. Poca broma.

Tancats als seus edificis monolítics i poc oberts al públic (pensem en la seu del Banc d’Espanya a Madrid), els bancs centrals s’han vist obligats a prendre decisions de vegades en contra de la seva naturalesa: per exemple, durant tot l’any passat la Reserva Federal nord-americana (Fed) volia apujar els tipus d’interès, però els problemes de la Xina, Europa i el Japó van contribuir a fer que no fos així. O el Banc Central Europeu (BCE), molt influït per l’anterior banc central alemany, ha vist com han entrat milions d’euros al sistema, amb el perill de crear la inflació que tant espanta els alemanys (recordem que va ser una hiperinflació la que va crear la inestabilitat que va catapultar Hitler al poder).

Aquestes autoritat monetàries, històricament conservadores, han pres aquestes decisions sovint amb disgust, pel gran risc que comportaven i per la gran repercussió social i internacional que han tingut. El pitjor és que ningú els hi ha agraït perquè la realitat és que no han acabat de funcionar: l’economia nord-americana encara no acaba de tirar, l’europea encara està a anys llum de produir la inflació que el BCE desitja, i al Japó no hi ha manera de sortir d’una letargia de dues dècades. Això també els ha fet rebre nombroses crítiques, sobretot amb la introducció de tipus d’interès negatius, un experiment monetari sobre el qual d’aquí 50 anys ens preguntarem com va ser possible que haguéssim de pagar als creditors per deixar-los diners. No té cap lògica, i els principals perjudicats per aquesta iniciativa, els bancs, han sortit a defensar-se: o apugen els tipus d’interès o els seus marges de benefici s’enfonsen. I aquí es quan s’ha girat la truita.

Esgotats, criticats i en gran mesura fora de lloc, els bancs centrals han dit prou.

L’economia mundial encara no està per a gaires trons, i ningú sap com sobreviuria sense les transfusions que l’han mantingut viva durant els darrers 8 anys

Ja ho van advertir a Jackson Hole, la trobada anual d’autoritats monetàries que organitza la Reserva Federal, però pocs s’ho van creure. Després, la mateixa Fed va continuar donant pistes que una pujada de tipus era molt probable (el mercats per fi s’ho han cregut), i fins i tot van sortir rumors que el BCE podria començar a reduir el seu programa d’estímuls monetaris. El Japó també va anunciar un canvi d’estratègia que implicava no augmentar les ajudes.

L’economia mundial, tot i que va donant senyals de millora (creixements positius a la Xina i als Estats Units i increment d’expectatives d’inflació a Europa), encara no està per a gaires trons, i ningú sap com sobreviuria sense les transfusions que l’han mantingut viva durant els darrers 8 anys gràcies, diguem, a la gasolina gratis. Però hi ha molt poques coses gratis en aquesta vida, sobretot en temes de calés.

Les transfusions monetàries han deixat empremta, sobretot social: comprar actius financers ha afavorit en especial els propietaris d’aquests actius, és a dir, la gent més rica, mentre que qui viu a cop de salari no s’ha pogut aprofitar tan directament d’aquests estímuls. Això ha contribuït a augmentar encara més les diferències socials -i fins i tot pot haver contribuït a l’augment dels partits populistes, o menys tradicionals-. Molta gent està farta de la crisi, dels polítics que no fan res, d’uns bancs centrals que no coneixen però que determinen la seva vida encara que ningú els hagi elegit, i d’una economia que no acaba d’aixecar el cap.

Amb aquesta realitat es troben ara els governants, que es pensaven que per haver passat la pilota del deute als bancs centrals (a través dels rescats bancaris) se la podien treure de sobre. Però ara els torna: els problemes, a la fi, s’han de resoldre, i qui té més armes per fer-ho són els polítics: controlen les lleis i la distribució de riquesa dels països, cosa que els bancs centrals no poden fer. Són aquestes mesures fiscals les que s’han d’activar per reduir la polarització social (si un vol, esclar), i la millora de l’educació és el recurs més potent per aconseguir una economia forta i sostenible. També són els polítics els que decideixen quins sectors han de ser la base del creixement -i un error pot tenir conseqüències fatals-. Tota la resta són pegats que, com ara veiem, més que resoldre’ls només retarden la resolució dels problemes.

Així que, senyors del nou govern de Rajoy, em sembla que us haureu d’arremangar més del que us penseu. S’ha acabat el bròquil (econòmic).