Publicitat
Publicitat

A totes contra la discriminació de gènere

Des de Londres, on visc, observo que, malgrat que per primera vegada en la història dues dones regenten les alcaldies de Madrid i Barcelona, el debat polític ràpidament ha deixat enrere aquest fet i ha passat a centrar-se en la guerra partisana de sempre entre dreta i esquerra, i no en com la victòria de les dues dones afectarà el mapa polític espanyol en les pròximes eleccions.

Gran error. És molt més important el fet que aquestes candidates siguin dones que no que siguin d’esquerres. La lluita de les dones per la igualtat és irrevocable i cada vegada més eficient, de manera que la seva arribada al poder té més conseqüències a llarg termini que si el pròxim govern és d’un color o d’un altre. Un augment de la presència femenina al poder pot donar lloc a grans canvis, ja que, com tots sabem, els homes i les dones són fonamentalment diferents.

Però d’això se’n parla massa poc si tenim en compte que, a Espanya i a Catalunya, el poder segueix en mans gairebé exclusivament masculines. Potser és que publicitar aquesta injustícia qüestionaria la legitimitat de la classe dirigent imperant.

El control que tenen els homes del poder és un escàndol: els presidents i ministres de les carteres realment importants són gairebé en la seva majoria homes, així com els que controlen la banca, les empreses i els mitjans de comunicació. És cert que les dones en aquests sectors poden constituir fins a la meitat dels empleats, o fins i tot més, però jo em refereixo als llocs de poder de veritat, on es prenen les decisions que veritablement afecten les nostres vides: els polítics decideixen qui paga més o menys impostos i on i com distribuir els recursos; la banca decideix a qui se li concedeixen crèdits i a qui no, i quins sectors econòmics cal impulsar, o penalitzar, mentre que els mitjans de comunicació ens diuen què és important i què no, i influeixen considerablement en la nostra formació d’idees i opinions. Les empreses, per la seva banda, controlen el que consumim, el que cobrem i qui puja i qui no als llocs de direcció. En tot aquest entramat de poder, a l’estat espanyol tan sols comptem amb una dona: la presidenta d’un banc -que, tot i ser àmpliament capaç per al lloc, la realitat és que és la filla de l’anterior president.

Davant aquest fet, Espanya i Catalunya responen d’una manera insuficient. El fet que l’entrenador de la selecció espanyola femenina de futbol hagi dit a una jugadora que sigui una dona “de veritat” i li prepari el cafè, i que encara ocupi el càrrec, és esgarrifós. En qualsevol país del nord d’Europa hauria estat destituït a l’instant i s’hauria vist obligat a disculpar-se públicament. En un altre país aquest home segurament no hauria trobat una altra feina d’entrenador en tota la seva vida.

En aquests països també resulta impensable que una empresa presenti una foto d’un consell d’administració sense cap dona, o que el president es faci una foto amb una elit empresarial i financera del país que és exclusivament masculina. En altres països aquestes imatges senzillament ja no es toleren. A Catalunya i a Espanya, sí.

Per què a Catalunya i a Espanya segueix parlant-se massa poc de la manca de paritat salarial? Per què són encara massa pocs el que es rebel·len davant el fet que no hi hagi ni una sola dona en els llocs clau del sector financer català? Per què no ha sorgit fins ara una mobilització com la de la iniciativa per la reforma horària -en la qual aquest diari s’ha implicat- per canviar uns horaris tan fora de sincronia amb la resta d’Europa i que suposen un gran impediment per al desenvolupament professional de la dona?

La situació als Estats Units i Anglaterra, o a la resta d’Europa, no és tan dolenta com la de la Península. I malgrat que en aquests països encara queda molt camí per recórrer, el grau de denúncia i mobilització que s’hi viu resulta més esperançador que el de la societat espanyola i catalana.

A la Gran Bretanya, per exemple, Sandi Toksvig, una conegudíssima humorista de la BBC, ha deixat la seva feina per fundar un partit polític: el Women’s Equality Party.

Toksvig ha dit que el seu partit, creat per disputar el lideratge dels partits conservador i laborista, se centrarà a trobar solucions reals a problemes tan majúsculs i injustos com la falta d’igualtat salarial. De manera increïble, aquesta situació encara preval 45 anys després que una vaga d’unes treballadores de Dagenham, en ple est industrial de Londres, impulsés la llei de paritat salarial (la història està esplèndidament explicada a la pel·lícula Made in Dagenham ).

Quatre dècades més tard, i segons Toksvig (i els nombrosos estudis publicats a Anglaterra sobre aquesta qüestió), les dones en treballs fixos cobren un 10 per cent menys que els homes, i fins a un 30 per cent menys quan es tracta de llocs de treball a temps parcial, una opció que precisament trien milions de mares per obtenir més flexibilitat. Toksvig també vol impulsar reformes que obliguin les empreses a facilitar un millor equilibri entre la vida personal i laboral dels seus empleats, per permetre que tenir cura d’una família, per exemple, no avorti el progrés professional.

D’origen danès, Toksvig s’ha proposat presentar-se a les eleccions del 2020 intentant atreure el vot de les considerades minories (encara que en realitat siguin la majoria): Anglaterra, com la gran majoria de països, està dirigida per homes blancs de mitjana edat, i aquesta és una part molt petita de la població, però precisament és la que forma l’opinió, dirigeix el crèdit financer i, a sobre, vota. Precisament, Toksvig vol atraure els 9 milions de britànics que no van votar en les eleccions de maig, ja que no tenen interès en la política perquè no s’hi senten representats.

Toksvig ha preferit fundar el seu propi partit a unir-se als laboristes o conservadors perquè diu que la injustícia no és un tema que es pugui plantejar des d’un punt de vista o un altre: és un problema que cal resoldre, i punt. El partit, segons ha dit, no serà de dretes ni d’esquerres, sinó que se centrarà en la resolució de problemes, evitant caure en guerres de regnes de taifes que sovint deixen els assumptes pendents. Toksvig vol un país just i que funcioni.

Per què sona això com una novetat? No és això al que s’haurien de dedicar sempre els nostres representants?

Espero que les nostres noves alcaldesses tinguin una visió similar i demostrin al país del que una dona és capaç, de com pot canviar una comunitat quan es regeix pel sentit comú i no per atacs de poder o testosterona. Seria una gran lliçó.

Riure, malgrat tot