Sobirania: una realitat sense data

El millor servei que se li pot fer al moviment sobiranista és demostrar que cada pas en l’alliberament nacional es tradueix en la millora de les condicions de vida de la gent

La concepció moderna de sobirania que emprem avui dia neix al foc de la Revolució Francesa. És Jean-Jacques Rousseau a El contracte social el primer pensador que esgarrapa aquest concepte de les urpes de Déu, el Monarca Absolut o un estament social privilegiat i el posa en mans del que ell anomena “voluntat general”. Des de llavors, moment en què també neix la nostra època, la sobirania havia de residir en el poble.

¿Però ja són una realitat les velles aspiracions de “llibertat, igualtat i fraternitat” a Catalunya? No encara. Si, per una banda, d’això en té principalment la culpa el Partit Popular, el seu centralisme anacrònic, la corrupció rampant, la judicialització de la política i la politizació de la justícia, per l’altra seria trampós no mirar a casa nostra i assenyalar que les elits tradicionals de Madrid no són les úniques que segresten la sobirania al poble de Catalunya.

Per tots és sabut que el crac financer del 2008 va desencadenar al nostre país una triple crisi: una de caràcter socioeconòmic d’efectes devastadors per al conjunt de la gent, una de democràtica i una altra de nacional. En aquest sentit, com sempre, els moments de crisi són també moments de resignificació. Així doncs, si la política és una disputa pels sentits compartits, podem dir que avui Catalunya viu una batalla campal entre un pol que pretén reduir la sobirania a una sola de les seves expressions (la nacional, in asbtracto ) i un pol popular-democràtic que intenta obrir, eixamplar i diversificar el seu contingut, perquè englobi la qualitat de la nostra democràcia i de les condicions de vida de la gent.

A qui interessa, doncs, que el concepte de sobirania sigui tan estret i abstracte com sigui possible?

El país que estimem es construeix ara i aquí, sense supeditar-lo a cap data

Interessa als qui fomenten reformes laborals que treuen el poc poder de decisió a la gent treballadora, als qui voten a favor dels tractats (com el CETA o el TTIP), als qui venen la sobirania als poders econòmics que no es presenten mai a les eleccions o als qui fan mans i mànigues per evitar les polítiques d’alguns ajuntaments per recuperar els serveis bàsics més essencials per a la gent. Ras i curt: continua havent-hi, més enllà dels discursos, un especial interès a reduir la sobirania als elements més abstractes perquè buidant-la de contingut es faci “fàcil” defensar-la, fins i tot per a aquells que estan disposats a construir una societat on el poder de decisió de la ciutadania sigui ínfim.

Segurament el millor servei que se li pot fer al moviment sobiranista és demostrar, mentrestant, aquí i ara, que cada pas en l’alliberament nacional es tradueix i repercuteix automàticament en la millora de les condicions de vida de la gent. En aquest sentit, és urgent revertir els 2.300 milions de retallades liderades per Artur Mas i que es consoliden respecte al 2010.

Urgeix defensar i protegir els serveis públics, primers baluards de la sobirania popular, així com repensar el model productiu, recuperant el control col·lectiu sobre sectors estratègics -energia i aigua- i actuant decididament per una economia diversificada que fugi del monocultiu turístic que només aporta precarietat i temporalitat. Defensar la sobirania del nostre país es fa avançant cap a un model de relacions laborals més igual, amb un sistema de pensions que asseguri una vida digna als nostres avis i àvies. Pensar en sobirania és pensar en la gent jove, no només pel que fa a una educació pública de qualitat, sinó quant a l’àmbit laboral; cal generar horitzons d’esperança que enterrin la dicotomia actual d’exili o precarietat.

A hores d’ara, la defensa de la sobirania es troba en totes les seves expressions, sense que siguin contraposades les unes a les altres. La sobirania nacional és indestriable de la sobirania social, de l’econòmica, de la democràtica, de l’ecològica, de la feminista, etc. No ens podem permetre el luxe que cap d’elles sigui obviada en un escenari plebiscitari, centrífug i condensant.

La defensa de la sobirania del poble de Catalunya s’ha de fer en tots els àmbits, en una guerra de trinxeres -sistemàtica, pacient i exhaustiva- en la qual no podem regalar cap espai a l’adversari i hem de ser a tot arreu.

El país que estimem es construeix ara i aquí, sense supeditar-lo a cap data, des de la reivindicació i exigència de la sobirania com a eina integradora i expansiva de drets per a tothom. La Catalunya nova que construïm es fa al costat de la gent, treballant cada dia per unes polítiques progressistes que deixin enrere el somni de les elits de fer el nostre país el balneari d’Europa.