Celebrem el Dia de l’Alliberament Fiscal

Cal reivindicar una rebaixa de l’esforç fiscal i ser més exigents pel que fa a l’ús dels nostres estalvis

La declaració d’independència dels Estats Units, signada el 1776 per Thomas Jefferson, proclamava que els homes i les dones tenim el dret inalienable a la vida, la llibertat, la propietat privada i la cerca de la pròpia felicitat. Els fundadors dels Estats Units rebutjaven, així, pagar a la colònia britànica pel consum del te i iniciaven un llarg període sense impostos, exceptuant els especials sobre el tabac i l’alcohol, així com alguns aranzels. Des d’aleshores, la societat i l’economia nord-americanes, així com el seu sistema fiscal, han evolucionat considerablement, de tal manera que avui, de mitjana, un ciutadà dels Estats Units paga en impostos el 30% de la seva renda. L’anomenat Dia de l’Alliberament Fiscal (Tax Freedom Day) és el 21 d’abril.

A Catalunya el Dia de l’Alliberament Fiscal se situaria gairebé tres mesos després, el 5 de juliol, segons el darrer informe del think tank Civismo. Això implica que un treballador mitjà dedica un total de 185 dies de l’any a complir amb les seves obligacions tributàries, dels quals 102 corresponen a cotitzacions socials, 41 a l’IRPF, 25 a l’IVA, 11 a impostos especials i 6 a altres gravàmens. Els 24.000 euros anuals de salari mitjà (un cost salarial de 31.500 euros si considerem la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresari) es converteixen en 16.000 euros nets. En altres paraules: després d’aplicar els impostos sobre les rendes del treball al cost salarial, un individu amb salari mitjà només disposa del 50% restant per al consum o l’estalvi personals.

El kafkià sistema tributari espanyol té un impacte especialment perniciós per a pimes i autònoms

En aquest sentit, les dades de la fiscalitat sobre el treball són especialment preocupants: la falca fiscal o tax wedge (cost salarial - salari net) a Espanya és del 39,6%, un dels nivells més elevats d’Europa. Prenent com a referència un contribuent que comença a treballar als 16 anys i que es jubila als 65 -i considerant cotitzacions, IRPF, IVA, impostos especials i IBI-, aquest contribuent haurà dedicat 27 anys de sou a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. Per tant, l’Any de l’Alliberament Fiscal no arriba fins que es fan els 43 anys d’edat.

Per altra banda, el kafkià sistema tributari espanyol té un impacte especialment perniciós per a pimes i autònoms. Una empresa catalana que facturi 150.000 euros a l’any amb una plantilla de 4 treballadors estarà destinant al voltant del 17% de la seva facturació anual en impostos a l’Agència Tributària, a l’administració de la Seguretat Social i a les despeses corresponents a la gestió externalitzada dels impostos. El temps que perd l’empresa en tasques relacionades amb la gestió d’impostos és de 167 hores enfront a les 93 que hi dedica una firma finlandesa. La complexitat del sistema impositiu espanyol, doncs, no només suposa un cost molt elevat per a pimes, i per tant una barrera d’entrada a la competència, sinó que també minva la productivitat del teixit empresarial.

L’evidència ens diu que la capacitat redistributiva de la fiscalitat és ínfima en tots els països de l’OCDE

Tot i que el discurs que fa referència a l’augment de la càrrega tributària com a instrument per pal·liar les desigualtats és generalitzat avui en dia, l’evidència ens diu que la capacitat redistributiva de la fiscalitat és ínfima en tots els països de l’OCDE, i suposa només un 3% de reducció en l’índex de Gini a Espanya. Fins i tot els països escandinaus com Dinamarca han reduït cotitzacions i l’impost de societats i reorientat la despesa pública per beneficiar els ciutadans de menor renda. Per tant, la desigualtat en cap cas justifica seguir drenant i espoliant els contribuents en un sistema com l’espanyol, que no transfereix rendes de rics a pobres sinó de grups desorganitzats a grups organitzats.

Hem de ser conscients que res és gratuït i que el pes dels impostos sobre les nostres butxaques és immens. Això ens hauria d’animar a reivindicar una rebaixa de l’esforç fiscal i a esdevenir més exigents amb les administracions públiques pel que fa a l’ús dels nostres estalvis. Cal que la despesa pública realment es destini a millorar les condicions de vida i les oportunitats dels estrats socials més vulnerables, via instruments realment efectius (crèdits fiscals o EITC, rendes d’inserció, despesa en guarderies, xecs escolars i ajudes als infants en condicions d’exclusió com el National Child Benefit canadenc) i via inversions altament productives i amb externalitats significativament positives en el creixement econòmic (recerca i innovació o infraestructures estratègiques, com el corredor mediterrani). Tot el que no compleixi aquests supòsits hauria de ser revisat amb lupa; com va dir el mateix Jefferson, “el preu de la llibertat és l’eterna vigilància”.

És fonamental, doncs, avançar amb fermesa cap a un sistema amb impostos més baixos i transparents. Cal fugir de l’infern fiscal espanyol però no per crear-ne un altre d’equivalent sinó per establir un marc tributari que no penalitzi el treball, l’estalvi, la iniciativa privada i la generació de riquesa. A més a més, la descentralització i la competència fiscal estableixen un marc d’incentius que afavoreixen la moderació tributària. Per aquest motiu, és imprescindible conscienciar la ciutadania del que destina anualment a impostos i mobilitzar-nos junts per una rebaixa de l’esforç fiscal a Catalunya.