No oblidem la sida

La setmana passada Jennifer Mumaugh i A.J. McDaniel es van convertir en la primera parella homosexual que es casava a l’estat de Wyoming, als Estats Units. Van celebrar la cerimònia a Cheyenne, la capital de l’estat, a tan sols uns quants quilòmetres del lloc on 16 anys enrere es va deixar morir Matthew Shepard, un estudiant universitari de 21 anys que va ser víctima d’una agressió homòfoba. Així, Wyoming s’ha convertit en el 32è estat que legalitza el matrimoni homosexual (explícitament, o de manera implícita després de negar-se a apel·lar contra la decisió davant d’un tribunal). Alaska. Arizona. Idaho. Tots han actuat de la mateixa manera durant aquest mes.

Són avenços importants i no hi ha dubte que els que creuen en la igualtat del matrimoni homosexual fan bé de preocupar-se’n. La comunitat homosexual i els activistes pels drets civils han demostrat el seu compromís a l’hora de defensar el matrimoni gai, però també és cert que s’ha perdut terreny en una altra lluita que va conscienciar i unir els homosexuals des del principi: el virus de la immunodeficiència adquirida (VIH) i la sida.

Necessitem que la mateixa coalició que ha aconseguit que es legalitzi el matrimoni homosexual (des d’activistes gais, defensors dels drets humans i promotors de la justícia social fins a experts legals i representants polítics prou valents) també es mobilitzi per tornar a combatre la crisi de la sida, que creix de manera preocupant.

Per què? Perquè 30 anys després que esclatés l’epidèmia, les xifres de contagi als Estats Units segueixen estant a uns nivells inacceptables. Segons un estudi de la Fundació Kaiser Family, un de cada vuit homes homosexuals és seropositiu, i tot i així la majoria d’homes gais i bisexuals asseguren que “no els preocupa” el virus VIH. Només una tercera part dels enquestats sabien que el nombre de contagis està augmentant als Estats Units. Un 30% no s’havien fet mai anàlisis, i la majoria van declarar que no s’havien fet cap prova durant l’últim any, en contra de les recomanacions dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties.

Molta gent considera que la Truvada, una píndola que sovint s’utilitza en la profilaxi prèvia a l’exposició [PrEP, per la sigla en anglès], és una mena de medicament miraculós que acabarà amb la sida. Jo també comparteixo el seu entusiasme: tinc moltes esperances dipositades en la PrEP i felicito totes aquelles personalitats que en promouen l’ús públicament. El fet és, però, que només una quarta part dels homes enquestats per la Fundació Kaiser han sentit a parlar alguna vegada d’aquest tractament.

És a dir, que mentre la comunitat homosexual celebra la legalització del matrimoni gai ens oblidem de conscienciar i educar la societat, dos factors clau per salvar vides. Evidentment, la incidència creixent del virus VIH hauria de preocupar tots els ciutadans nord-americans, no només la comunitat gai. Avui dia, per exemple, la sida és una de les principals causes de mort d’homes afroamericans als Estats Units.

Al sud del país les xifres de noves infeccions s’acosten a les que es registraven durant els anys 80, alimentades per una perillosa barreja d’homofòbia, pobresa i decisions desafortunades dels càrrecs polítics (com la negativa de diversos governadors a ampliar la cobertura mèdica del Medicaid, el programa federal sanitari).

Així doncs, què hi podem fer?

En primer lloc, la comunitat gai s’ha de mirar al mirall, fer autocrítica i posar a lloc les seves prioritats en aquest aspecte.

L’organització que presideixo, la Fundació Elton John contra la Sida, va anunciar la setmana passada la creació d’una sèrie de beques destinades a organitzacions de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals amb l’objectiu de promoure els controls mèdics i la prevenció, conscienciar la població i lluitar contra l’estigmatització dels afectats pel virus. Espero que altres organitzacions ens ajudin a identificar els col·lectius més vulnerables i amb un risc més gran de contagi, i a treballar perquè les persones que en formen part puguin trobar una estabilitat i no perdin l’esperança. I així com espero que associacions de fora de la comunitat homosexual s’uneixin a la nostra causa, també crec que els que en formem part hi tenim una obligació especial.

En segon lloc, tothom ha de ser conscient del problema en què s’ha convertit l’epidèmia de la sida: en una crisi d’estigmes, marginació i desigualtat. Els avenços i els tractaments mèdics com la PrEP poden acostar-nos al final de la malaltia, però només si hi ha prou persones que se’ls puguin permetre. Això implica anar més enllà de la pròpia malaltia i lluitar contra les causes que provoquen l’augment en el nombre de contagis, com la pobresa, la indigència, l’addicció o un accés limitat als serveis de salut públics.

Finalment, com a societat hem d’aprendre a veure la crisi de la sida amb empatia. El que ens ha ajudat a assolir la fita del matrimoni homosexual han sigut les imatges de totes aquestes parelles felices que han tingut l’oportunitat d’exercir la seva humanitat i els seus drets més bàsics. De la mateixa manera, explicar les històries de totes aquelles persones, seropositives o amb la sida, que s’esforcen per viure la seva vida amb dignitat també ens pot ajudar a acabar amb la malaltia.

En només unes dècades hem passat d’un país on les lleis prohibien el sexe consentit entre persones del mateix sexe a un altre on els membres de la comunitat gai es poden casar, adoptar i aspirar a viure una bona vida. Això és meravellós, però cal recordar que no tot s’acaba aquí.

Jo vaig sortir de l’armari el 1976, just abans que comencés l’epidèmia de la sida. La comunitat homosexual d’aleshores ni tan sols somiava que un dia existiria el matrimoni gai. Només volíem viure i posar fi a aquella terrible malaltia que s’enduia la gent que estimàvem. El camí ha sigut llarg i celebrem totes les victòries aconseguides, però també cal que ens unim i redoblem els nostres esforços contra el virus VIH. Només aleshores haurem aconseguit de debò la llibertat i la igualtat.