Leibniz i els deures del nou ministre de Cultura

La desigualtat de les llengües espanyoles és ben clara

El ministre de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribes / EMILIO NARANJO / EFE

El nou ministre de Cultura i Esports espanyol, José Manuel Rodríguez Uribes, un valencià establert a Madrid, aguerrido unionista, acaba d’estrenar-se. En el seu discurs de presa de possessió, ple d’una retòrica coherent amb la seva formació de filòsof del dret, ha proclamat que “la cultura és cine, teatre, llibres, música… però també són valors”. Doncs ara és el moment de recordar-li, des de la nostra eterna minoria de llengua catalana, que un d’aquests valors hauria de ser el reconeixement de la diversitat lingüística.

Fa anys, l’ara exsenador socialista català Carles Martí va impulsar una llei de llengües que permetés el reconeixement d’aquest plurilingüisme, però la iniciativa es va esllanguir llastimosament. El 2016 Martí, amb optimisme proverbial i ingenu, assenyalava que aquesta llei faria que “moltes persones que ara són independentistes entenguessin que Espanya pot canviar i que la independència no és tan necessària”. 

La desigualtat de les llengües espanyoles és ben clara. La setmana passada vèiem com Antoni Comín i Dolors Montserrat mantenien una picabaralla sobre el Procés en castellà al Parlament Europeu perquè el govern espanyol no permet que el català hi sigui reconegut en igualtat de condicions. El darrer setembre l’Advocacia de l’Estat impedia que la  Generalitat Valenciana pogués adreçar-se en el català de València a les altres zones del domini lingüístic “perquè la pretesa identitat manca per complet de reconeixement legislatiu”. Fa pocs dies l’Administració Tributària m’enviava un escrit, com sempre envitricollat i sols en castellà. I la justícia (n’hi ha prou a recordar el judici del Procés) treballa gairebé sempre sols en castellà. La majoria castellana de l’Estat no ha assumit la diferència dels perifèrics i encara signaria una resolució del ministeri de Justícia ( El País, 17 d’agost del 1988): “ Ningún atisbo de discriminación puede existir por el hecho de imponer a un español el uso del castellano”. Tots iguals a garrotades. Uns més iguals que els altres.

Un multilingüisme banal i quotidià hauria de difuminar la greu distorsió que pateix la majoria castellanocèntrica quan percep Espanya com a monolingüe

Podríem allargar aquesta llista de greuges. Podríem recordar una sèrie de casos d’intolerància d’alguns espanyols separatistes que simplement volen l’aniquilació del català (“ desprecia cuanto ignora…”). El ministeri de Cultura té molta feina en aquest camp, tot i que soc conscient que el plurilingüisme afecta tots els ministeris. Un multilingüisme banal i quotidià hauria de difuminar la greu distorsió que pateix la majoria castellanocèntrica quan percep Espanya com a monolingüe. Quan els niños i niñas de San Ildefonso canten els resultats de la loteria, quan els nanos compren àvidament els àlbums de cromos de la Lliga, podrien fer-ho en diferents llengües. D’exemples a cabassos ens en proporcionen, mutatis mutandis, els estats plurilingües més modèlics i democràtics de Canadà, Finlàndia o Bèlgica. Inclusiu, senzill, fàcil i barat. Sempre diran que hi ha coses més urgents.

Hi ha bones experiències a prop. Diguem-ho tot. Elionor, la possible futura reina, va mostrar fa poques setmanes un domini del català oral indiscutible. L’Institut Cervantes de Berlín fa pocs anys es presentava amb el titular Espanya multilingüe i els mateixos textos en castellà, català-valencià, gallec i basc. El que cal, però, és una política global d’estat plurilingüe coherent.

Un altre socialista català, Cirici Pellicer, impulsor del plurilingüisme europeu, resumia bé la qüestió un ja llunyà 1983: “ Que no se hable de bilingüismo en Cataluña, si no se habla de bilingüismo en todas partes. [...] Porque, en Cataluña, es interesante y útil que los catalanes sepamos, o podamos, utilizar el castellano cuando sea conveniente. Lo que hay que reconocer es que también el Estado, si quiere ser el Estado de todos, tendría que pensar que un ciudadano de Cataluña no tiene por qué hacer la comedia de dirigirse al Estado en una lengua que no es la suya. Mientras sea así, el Estado nos parecerá siempre un estado extranjero”.

Reconèixer la diversitat lingüística dels ciutadans és un valor clau

Reconèixer la diversitat lingüística dels ciutadans és un valor clau. Com ja deia el polifacètic Leibniz (1646-1716), "res no assenyala més la grandesa d’un imperi que la multitud de nacions i llengües que abasta". Suposem que un partit “català i catalanista” (Iceta dixit) com el PSC (PSC-PSOE), hi ha de dir la seva perquè no hàgim de tornar a escriure un article tan voluntarista com aquest. Les cavernes de Vox, el PP i Ciutadans, i les de bastants companys “fraternals” hi posaran tots els bastons a les rodes.