18/03/2015

Als còmics se’ls enterra a part

2 min

Columnes iròniques i debats suficients s’encarreguen de dilucidar si en Juanjo Puigcorbé, que és actor i es presenta de número dos a les llistes d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, farà bé de polític o si resulta que és un sobrevingut. Els doctors que se n’encarreguen, mira tu, desenfunden el cas de Ronald Reagan, que, troben tots ells, era “molt mal actor”. No podien no dir-ho.

Curiosament, en canvi, no els escandalitza que el número 1 de la mateixa llista, Alfred Bosch, sigui escriptor. El temps els ho ha fet oblidar, perquè el temps, el costum, és el que et dóna el pedigrí. Ni diuen res de Gerardo Iglesias, que va ser miner, perquè això, lluny de treure-li mèrit, n’hi afegia. Ser miner és ser obrer i per tant ningú no s’ha qüestionat mai si en va saber o no, de ser polític. No van dir res de la Rahola, que quan es va presentar pel PI havia sigut directora d’una col·lecció de literatura eròtica. No diuen res d’en Junqueras perquè és historiador. No diuen res de la Forcades, tot i que és monja. Que en Puigcorbé sigui actor el converteix en un “mediàtic”. Un intrús. I això és perquè consideren els actors éssers frívols i superficials. Sobretot si han interpretat comèdies. Sobretot si tenen un cert atractiu. No són del tot capaços de separar el personatge de l’home. O no els interessa, també és cert.

Les obres de cadascú són l’única cosa que ha de comptar, perquè de sobrevinguts n’hi ha a tot arreu. Els escriptors convivim amb models que publiquen novel·les i escriuen columnes. I les models conviuen amb cantants que desfilen a les passarel·les. I la roba que porten en aquestes passarel·les l’ha dissenyada la filla d’un cantant. I, de fet, tots els que escriuen als diaris o parlen a la tele sobre l’intrusisme d’en Puigcorbé, perquè no és polític, tampoc no són periodistes. Són nutricionistes, xòumans o corredors d’Ironman, tots ells reconvertits en tertulians.

stats