Andorrana universal

Amb llàgrimes als ulls (jo també) repasso, una vegada i una altra, les paraules de l'andorrana universal Montserrat Caballé contra la independència de Catalunya. Va ser en una xerrada a Saragossa.

Allà, la dona que duu el nom d'Andorra per tot el món va parlar de la perniciosa cadena humana i, per fer-ho, va valdre's del mateix recurs que Pere Navarro (un pioner). Va utilitzar el terme cadena en sentit literal i va dir, per tant, que les cadenes "són per als esclaus". No va dir que les cadenes són per als vàters perquè ella és una senyorassa i les senyorasses no van mai a aital lloc. Esclar que, llavors, va adonar-se d'un fet transcendent. Si les cadenes són per als esclaus, les cadenes que ella normalment porta penjades del canell (aquest canell també universal) podrien semblar una cosa lletja. Per tant, va matisar. I va llançar una dada imprescindible sobre les cadenes (en general). "Les cadenes poden ser de ferro, d'or, de plata... però han de ser bones cadenes". Què puc fer, excepte aplaudir? I va afegir: "No han de ser cadenes que separen i humilien". Per sort, no va treure cap cartell groc amb unes lletres negres que diguessin: "Compro or".

No tothom ha nascut per ser guionista. Vull dir que, quan hom articula per si mateix el discurs que vol emetre, pot resultar més bàsic que una samarreta blanca del Zara. Aquest argument entranyable és com si davant de l'eslògan "Mulla't per l'esclerosi", la dona trobés que "mullar-se és lleig, perquè els constipats no ens agraden". Ena tot cas, si el text que va deixar anar la cantant del petit país del Pirineu era justet, en canvi la posada en escena va ser exquisida, deliciosa i irrepetible. Diria que és la seva millor interpretació. Descomptant, naturalment, aquella inoblidable versió d' Hijo de la Luna , de Mecano, que va regalar-nos.