Llegeixo a l’ARA que la CUP, ERC i Súmate “criden a un acord d’última hora”. M’admira tanta coherència. El més assenyat és “cridar a un acord d’última hora” quan resulta que ets tu qui hauries de fer possible l’acord d’última hora asseient-te a la taula i parlant. Però no ho fas, perquè cadascú té una posició i d’allà no es mou. Enrocament, em sembla que se n’ha de dir. I a qui criden, doncs? Els uns als altres, suposo. La CUP deu cridar als de Junts pel Sí i els de Junts pel Sí a la CUP. Està bé. A partir d’ara ho hem de fer tots així, perquè els dirigents que hem votat són el nostre exemple. (Nota: si vostè ha votat en Baños, és un cas a part, perquè en Baños ja ha dimitit, però això són coses que passen quan els del teu partit fan un Salomé, que és la figura literària consistent a demanar el cap d’altri en una safata.)

Així doncs, en les negociacions (per exemple amb els fills) a partir d’ara hem de fer això. Dir que no ens movem. I paral·lelament fer una crida a l’acord. Dir “acord in extremis ” queda molt bé. Llavors fem un comunicat i denunciem “la manca de voluntat política” dels altres, que és el que ha fet (amb gran mestratge) la CUP. Com en Rajoy. “ Diálogo siempre... [i aquí pausa ibseniana] siempre que no se cruzen las líneas rojas de la ruptura de España ”. La frase l’he tret del generador de frases de Rajoy que m’han portat els Reis. Però pot servir-ne qualsevol altra. “ Nunca nos hemos negado a dialogar... [i aquí pausa ibseniana] pero cumpliendo la ley ”. Per acabar d’arrodonir la cosa, pots dir -també bec del comunicat de la CUP- que “continuem treballant” per l’entesa i que vols “explorar compromisos”. Treballar. Explorar. Verbs elegants que no diuen res i ho diuen tot. I ara, amb el vostre permís, me’n vaig al bar.