S'acaba de presentar una campanya contra l'anorèxia que és de les més efectives que recordo. Reparteixen unes ampolles d'aigua que porten escrita aquesta llegenda: "¿Una ampolla d'aigua és tot el teu dinar?" I a l'altre cantó, aquest text: "Si no menges res, deixes de ser tu". Pel que sembla al nostre país hi ha 26.000 noies amb la malaltia.
De la campanya se n'ha parlat a la tele, de manera que a través de la pantalles hem vist, un cop més, unes imatges que sempre ensenyen: els menjadors dels hospitals on les noies en fase de recuperació tornen a menjar de bell nou. Normalment, mentre a la tele veiem les imatges, les convidades al plató expliquen com funcionen aquests menjadors: tenen un temps per menjar, mentre mengen les vigilen i s'ho han d'acabar tot perquè, si no, els reomplen el plat. Vaig tenir una amiga anorèxica quan feia secundària i no he oblidat mai la devastació que va cobrir la seva família mentre tot allò va durar. Vivien com coberts per un tul negre. Recordo la impotència i també exasperació i també dolor (físic) de la mare. I recordo l'alegria de la recuperació.
El cas és que m'agradaria compartir amb vostès una reflexió que em faig sempre que veig les imatges que els dic dels menjadors d'aquests hospitals. Una reflexió i res més, espero saber-me explicar. Veig les noies que mengen macarrons i pollastre arrebossat i patates fregides i flam i pa i què sé jo què més. Potser sempre veiem les mateixes imatges, que no són representatives. Potser els metges, que en saben, troben que val més que les noies guanyin pes ràpidament. El cas és que, en veure-ho, sempre penso que ni jo, que sóc algú amb gana, i extraordinària, em podria acabar tant de menjar. Ni algun amic que tinc, que fa el doble d'alçada que jo. I també em sobta que és un tipus de menjar que, en qualsevol altre context, seria considerat molt "desequilibrat" i poc "saludable". No hi entenc. Només vull dir que, cada cop que ho veig, hi penso.
