Publicitat
Publicitat

Diari d’una sediciosa: sota l’helicòpter

A la plaça Catalunya, els guàrdies civils de paisà es barregen amb els turistes i el borratxo del banc de sempre

Al vagó del tren ja endevino qui votarà pels somriures que em dedica i perquè m’agafa la mà o em toca l’espatlla. Suposo que la Coixet, a l’AVE o a l’avió, justament endevina qui no votarà pels mateixos senyals. Una dona em diu, a cau d’orella: “Ens les hem tingut amb un senyor, de la meseta, tu ja m’entens, que ens deia que ens tancaran TV3 i Catalunya Ràdio i que « ya nos está bien ». Me la miro. Aquest “de la meseta ” despectiu em sap greu, però matisar, com sortir a sopar, avui és un luxe a l’abast de pocs. Li dic que em sembla que té raó, que els piolins hi entraran aquesta setmana, de camuflatge. La meva filla, que m’acompanya, em pregunta alarmada: “Mama, et quedaràs sense feina?” Li dic que no ho sabem. Fa un dia preciós i jo al matí ja he anat a córrer per la muntanya. Però ni un instant deixo de pensar en la setmana que ens espera fins al dia 1. “Aviam si podem riure una mica, eh?”, em diu un noi que ha pujat a la Floresta.

La plaça Catalunya bull de guiris i de passavolants que passegen per les paradetes de la Mercè (la Merche, segons el nou ordre modern). Sona el tam-tam d’uns disciplinats intèrprets de batucada, que acaben el tema amb un “Nas de barraca, Sant Boi”. Al cel, un helicòpter que no és dels Mossos ens sobrevola tota l’estona com si avui, precisament avui, passés res extraordinari i perillós. La benzina que gasten és la que justifica la paraula tumult. Amunt i avall passegen secretes de dos en dos, amb els cabells curts i roba correcta i postissa a la vegada. Un noi em saluda i amb un cop de cap me’ls ensenya. “ ¿Quieres saber si son maderos? ”, em pregunta. I sense esperar resposta fa amb veu estrafeta: “ Me pareció ver a un lindo gatito ”. Automàticament ells es giren, emprenyats. No ho farien si no fossin policies camuflats. Em moro de riure, en honor al noi d’abans.

‘Clandestino’

Amunt i avall, guiris amb maletes i bosses de l’H&M aliens a tot, també a les parades de les festes. Per la plaça, mig espantant els coloms, diversos comiats de soltera. Suposo que els de solter surten més tard, però potser és només una suposició. M’acosto al grup que tinc més a prop. Són angleses, seran a Barcelona dos dies i no saben res de res del referèndum, ni de Catalunya. “Nosaltres -em diu la núvia en anglès- aquesta nit anirem allà on hi hagi alcohol, no ens importa res més”. Pels altaveus sona Clandestino de Manu Chao. Feia temps que no la sentia. En una cantonada, dos autòctons es miren el telèfon i riuen. Sento la música dels Looney Tunes. Deuen mirar-se una broma sobre els policies al vaixell del port. Una treballadora de l’Ajuntament em dona un prospecte: “ Aquí, en esta carpa, tenemos una biblioteca viviente. Hay unos refugiados LGTBI que cuentan su historia y es una muy buena manera de romper estereotipos ”. Li pregunto si és voluntària i em diu que no, que li paguen (i bé).

Un home m’agafa el braç. Duu els auriculars de les orelles connectats al mòbil. “Han intervingut els Mossos!”, em diu. No ens coneixem, tant és. Miro l’helicòpter. La dona que ven globus amb formes estranyes se’ns acosta. “Què vol dir? Què significa?” Jo faig boca de tortuga sediciosa. No ho sé. Fem rotllana amb altra gent que s’ensuma que ha passat alguna cosa. Tots tenim ganes de parlar. Una parella de la Guàrdia Urbana s’atura més enllà. Un d’ells treu el telèfon i consulta Twitter. Els manters, més amunt, respiren momentàniament per la treva. Venen samarretes i vambes falsificades, però també unes fruiteres horroroses de fusta on hi diu “Barcelona”. Suposo que aquestes les han creat ells, no són cap còpia, i que, en conseqüència, aviat algú les falsificarà.

Vencedors i vençuts

“Ahir, els del puticlub de sota casa meva van treure un cendrer, d’aquests en forma de cilindre, i el van fer servir per a la cassolada”, m’explica un home. “Doncs a mi una parella m’acaba de dir que no votaran perquè són espanyols”, m’explica una noia. Tothom té coses a dir, davant de la indiferència dels turistes i de la bellesa, recarregada, del paisatge. Un dia bonic, veces a terra per als coloms, gent amb tots els colors de pell i molta menys roba que nosaltres, el borratxo del banc, la dona que demana caritat estirada amb el pot davant del cap com si fes CrossFit. Tanco els ulls un moment. Entenc que en temps de guerra, de conflictes, als vençuts se’ls depura i humilia. Però que això que estem vivint és una altra cosa, i que hi pot haver una manera de fer pitjor que la humiliació i la derrota pública. Fer veure, si pots, si guanyes, que aquells que has aixafat no eren gaires ni ningú. Fer que tota aquesta gent que avui parlava amb mi, que es manifesta, que protesta, no hagi existit mai.

21D

Etiquetes