Elena Valenciano, la que li deu copes a Cañete per l’immens favor que li ha fet, ha concedit una entrevista a La Vanguardia. I en aquesta entrevista ha parlat del megatema. Ha aportat aquesta novetat en forma de frase: “Els fills de tots els meus amics [catalans] són favorables a la independència”. I després ha afegit que això “que està passant a Catalunya és molt gros”.

Si Elena Valenciano ens fa saber que els fills dels seus amics són favorables a la independència deu ser perquè els seus amics (i pares d’aquests fills) no en són. Els seus amics deuen ser votants o simpatitzants socialistes, qui sap si fervorosos del federalisme. A ella li deu semblar normal que els fills dels convergents o dels d’Esquerra vulguin la secessió, com els seus pares. Però li deu sobtar, en canvi, que els fills dels seus amics, aquests amics tan normals i tan progres i tan seguidors d’Ana Belén i Víctor Manuel, siguin indepes.

Aquesta potser és la divisió de les famílies de la qual parlava en Fernández Díaz. Els fills dels amics d’Elena Valenciano, els joves, volen votar, volen marxar d’Espanya. I els seus pares, els vells, no ho permetran. Algun dia deuen haver discutit per la qüestió, com potser Elena Valenciano va discutir amb els seus pares per conquerir algun espai de llibertat. Poder sortir de nit sent noia, poder anar al llit amb qui li vingués de gust, beure alcohol... Qui sap? Els motius de discussió canvien, però les maneres segur que no. Els joves assagen revolucions al menjador de casa, cada vespre, a l’hora de sopar. I els pares s’encartronen, macerats en vinagre, i diuen “No”, com van fer els seus pares i els seus avis. El que passa és que per a tots aquests demòcrates, igualitaris i ciutadans del món aquest gir en el guió no estava previst. Ells van jurar que amb els fills hi dialogarien. No els imposarien les seves idees. I ara, mite’ls.