Distopia de Pablo Casado

Una dona acaba de parir (cesària programada). No li deixen veure la criatura (una nena, això ho sap) perquè, com que no se la podrà quedar, val més que no hi creï cap vincle. És una idea que va tenir un partit polític del Regne d’Espanya: endarrerir l'expulsió de les immigrants que donin les criatures en adopció, potser fins i tot donar-los papers. Per tant, l'hi prenen de seguida, perquè ja se sap que aquestes dones tan racials, per molt que hagin firmat que no es quedaran el bebè, a l’hora de la veritat xisclen, diuen que el volen, que no els hi prenguin.

Per culpa de les hormones i per culpa del mal, vivíssim, de la cesària, aquella nit la dona no para de plorar, se li irrita el nas de tant plorar, mocs i més mocs, perquè a sobre sent les altres criatures, aquestes sí amb les seves mares. No ha fet exercicis prepart, ni ha comprat robeta, esclar. La doctora li ha posat una injecció, segons li ha dit, perquè no li vingui llet al pit. Té la panxa inflada. No s’ho esperava, això, però ara ja no hi té res a dins. Ja no hi té aquell cosset que es movia quan ella menjava coses dolces (aquella columna vertebral o el caparró, que ella resseguia amb els dits). Al cap d’una setmana li donen l’alta i se’n va a buscar els papers promesos. I amb els papers promesos entra a treballar de minyona en una casa bona. No hi ha nens, però aviat n’hi haurà. Estan pendents d’una adopció “nacional”. Ara, amb la nova llei, hi ha moltes criatures per adoptar i no s’ha d’esperar tant. Passen els anys, no passa la tristesa.

Un dia els amos arriben amb el bebè, que és una nena. És libanesa, com ella –això li diuen– i té just l’edat que tindria la seva, la que va donar a canvi dels papers que li permeten, ara, treballar en aquesta casa, cuidant-se’n. Li han posat Candela. La dona la canvia, li dona les farinetes, de vegades la porta a l’escola bressol amb el cotxet. L’amoixa talment com si fos la seva.