Pomes agres

Inés Arrimadas es queixava, fa uns dies, que al Parlament la gent no la saludava

"Les primeres declaracions de Sánchez de voler-se reunir amb Torra em preocupen perquè no es reunirà amb Catalunya sinó amb el separatisme", diu Inés Arrimadas, la líder del partit polític Ciutadans. És una lògica divertidíssima, la seva, perquè, esclar, si la seguim, qui es reuneix amb el separatisme no és Espanya, sinó els de la moció de censura. Dir això és no acceptar que en la democràcia guanya el que vol la majoria. Va així, això. El que guanya esdevé el representant de tothom. A Catalunya, a França o a Trinitat i Tobago (país que admiro profundament perquè és el productor de l’angostura, que fem servir per a alguns còctels). ¿Si Sánchez es reunís amb ella sí que es reuniria amb Catalunya?

Inés Arrimadas es queixava, fa uns dies, que al Parlament la gent no la saludava. Qui pogués plorar amb els teus ulls, que deia la meva tieta Pura. Però vet aquí que una companya que fa informació política al Congrés de Diputats m’explicava, avui, que a Albert Rivera tampoc no el saluda ningú allà. ¿I si la crispació permanent, el to emprenyat, emmurriat, les nul·les ganes de construir acabessin fent que tothom sortís corrents? Es pot ser cínic, segur que sí, però el cinisme no pot ser l'única bandera de ningú, perquè el cinisme, com el sarcasme, com el to de reny permanent, són esgotadors per als que ho reben. A hores d’ara, que un polític estigui sempre a la contra no serveix per guanyar, ja ho hem vist, i no serveix tampoc per fer aliances. Ni tan sols diverteix. De vegades hi ha veïns que es barallen. I veus que n’hi ha que volen solucionar-ho, però també veus que n’hi ha que no. Que estan a gust emprenyats. Que troben plaer criticant i queixant-se. I, sincerament, després d’haver vist Oriol Junqueras fent classe de filosofia a la presó, segons quin cabreig polític em sembla inadmissible, improductiu, 'pijo', avorrit, escumós, impostat, burgès.